Moltes vegades em pregunten (i algunes vegades, em pregunto) per què faig tot això, per què sempre estic tan ocupada, o per què no m'hi caben els extres perquè el meu planning a un any vista no admet gaire més. I sí, hi ha algunes coses que potser serien absolutament prescindibles. Però en el fons tot és per una raó. Com podria expressar-ho... Bé, hi ha una part de frenesí suïcida, però també -i a vegades me'n oblido fins i tot jo- és un gran cúmul de passió pura. A vegades sembla una utopia, però és veritat: la música estira, la música pren, la música impulsa. I no em refereixo a tancar-me davant l'ordinador o a desfer-me del món amb uns auriculars posats. No: jo vull dir respirar la música, ser la música, formar part d'una massa immensa de veus i sons, i que tota aquesta força surti directament dels meus pulmons, que també em donen la vida. "Respirar la música" no és, doncs, cap retòrica vana, no hi ha sinestèsia, no hi ha metàfora. És real i palpable i, bé, per això, per aquests bocins de cel, quan de cop i volta tot funciona i em puc oblidar de com de desafinat sol estar tot el que tinc dintre (això, veieu, sí que és retòrica vana!), per això tot pren un sentit. Així que no em molesta la compassió dels que s'exclamen per l'hora d'arribar a casa, o l'hora de sortir-ne, o totes les hores que no hi sóc, o els dubtes, o l'exigència (encara que aquesta sigui culpa meva). Però aquesta compassió no té raó de ser.
(encara que també he de confessar que serà força graciós pensar en això en un examen d'harmonia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada