Retrets

Em torna a sortir, moltes vegades, aquesta vena utòpica que mai he acabat de perdre. Per què, per què no puc deixar de retreure'm aquests pensaments? Per elevats, per tòpics, per poc realistes. Somiar no és dolent, però me n'oblido sovint. I... afirmar que somiar no és dolent, no és sinó una altra prova de la poca seriositat amb què em prenc les meves ganes de canvi. Això no em preocuparia tant si no fos perquè també sóc reticent a creure'm les ganes de canvi dels altres. És a dir: crec en la revolució teòrica. Oh, sí, hi ha grans teories pel món. Si les persones fóssim una mica millors... Sobra dir que l'anarquisme (teòric) seria un gran sistema. Bé, he de dir que, de tot això, jo no hi entenc. Ja m'agradaria, ja, saber-ne. Perquè obrir els ulls avui en dia és terrorífic. Estem envoltats d'entreteniments, però el que està passant allà fora és molt, molt greu. I vaja, per ara podem dir que passa "allà fora". Estem ben fotuts. Fotuts per tots cantons, i el que ens queda. Però dir-ho és lleig, és clar, perquè d'això, no en sabem gaire, i les famoses solucions, tampoc les guardem a la màniga. Jo, i molts altres, només tenim idees, idees soltes sobre el que hauria de ser, i ens desesperem en les nostres febleses (potser aquest és un primer pas!). Febleses com els retrets d'un seny traïdor, les mentides d'un fals realisme que commina les idees a no ser.

Voldríem canviar el món, en el fons. Però no ho podem dir gaire sovint perquè sona tan ingenu. Ni tan sols m'atreveixo, jo a pensar-ho gaire sovint. Em deu venir d'aquí aquesta fixació per canviar-me a mi mateixa? Perquè no puc canviar el món. Però arrel d'aquesta sentència mil vegades repetida, quan alguna cosa es mou me la miro amb més recel que il·lusió. Sóc un fre més, una voluntat més a la multitud sota el jou d'aquesta apatia. La voluntat és el principi, però això no és excusa. Hmf!