De finals

Com ho diria? Sí, evidentment, és un pes que et treus de sobre (que em trec de sobre). Com tot, vaja, que tot s'acaba, i això que diem sempre. Però d'altra banda, desperta totes aquelles -tantes- confessions. Que seguim amb la mateixa antiestima de sempre, que no hem superat res del que havíem de superar, que és tan, tan ridícul que ens faci por fer-nos grans amb aquest temps que tracta tothom de la mateixa manera. "És injust, el temps, és un fill de puta, el temps". Ni una cosa ni l'altra. Ens cau malament perquè és fred, i no té preferències, i no respon als nostres continus intents de complicitat (i que consti que jo també l'odio, l'agrediria, si pogués). No és còmplice de ningú, ni ens pica l'ullet, ni es deixa tocar. És un gat esquerp, diferent de la casualitat o de l'atzar, que ens permeten de tant en tant alguna llicència, algun petit apropament, alguna calidesa. Però no hi ha cap calidesa que valgui quan els finals són subtils. Són transparents de vidre fràgil o de gel que es fon, i ens mirem a nosaltres mateixos (sí, avui torno al plural suavitzant) com si no existíssim. I potser no existim. Potser som com un final que no és una línia, sinó un vapor. Quan em sento més centre de mi mateixa, m'atreveixo a vaticinar que un dia trobarem a faltar les que ara són les nostres hores més fosques. L'adrenalina se'ns haurà cremat a les venes i restarem, amb els membres flàccids, preguntant-nos si tenim alguna cosa especial a banda de ser nosaltres mateixos -cosa que, d'altra banda, força gent té. Si el nostre talent té alguna particularitat que no sigui el fet de ser nostre, si un egocentrisme ferotge és l'únic causant de la nostra mica de protagonisme al món. Si realment existim, o no. Si el temps ens tracta amb la mateixa injustícia que a tothom, si un dia vam ser realment com creiem, com sempre hem cregut que som.