Em ve de gust

Hi ha expressions, que s'han sentit mil vegades i ja ningú les troba excepcionals, ni hi detecta la paradoxa, ni la subtilesa. Com la xocolata amarga, sí. Però em referia més aviat a allò que anomenem "les ganes de viure". Quan ja estem vius, ens omplim la boca de ganes de viure. I a vegades, només a vegades, ens agafa (m'agafa) com una escalfor a les venes que no és eufòria, que és ganes de viure com qui té ganes de menjar maduixes. Em ve de gust viure. Fer més coses, fer-les bé, cobrir el parell de tons que encara em queden per assolir l'estridència. A vegades, sí, quan tot assoleix l'únic límit, el suau límit que hi pot haver en la meva vida (plàcida, segura, feliç) en sóc conscient i l'estimo així, i estimo aquest límit proper, ridícul, un límit que en la meva mesura de les coses té el seu dramatisme, però en el fons, i per ser justa, no és res que no es pugui superar amb tranquil·litat, amb sentit comú. Sabent apreciar... sabent apreciar-ho tot plegat.