Viatjar

Pot ser una olor. O una textura. Un gust. Moltíssimes vegades és un so, una música. Un ritme llunyà. És alguna cosa com un llaç de plata que s'entortolliga amb la meva ànima, com si el meu cos no existís, i la vincula a indrets llunyans que no conec. Alguns, que ni tan sols sabia que existien. Si existien. I sento, jo què sé, sento que sóc una partícula de pols que vol ser viatgera, agafar l'aire i surar cap on sigui més aigua que aire de tan humit, o fresc de terra de glaç, o tan sec que crema, com ara ho és a vegades. On l'aire deixi de ser aire. Hi ha llocs on l'aire només és l'olor especiada del gust de la terra mateixa. Allà, allà lluny és on vull anar, sense més càmera que els meus ulls. Un viure sempre efímer, com és natural per més que ens entestem a negar-ho. Buscar el sud i anar-hi com sigui. Sé que el tema de convertir-me en partícula de pols és més aviat poc factible. Vull el meu cos per sentir-hi regalimar totes i cadascuna de les sensacions que els llocs nous desperten. Voldria viatjar sempre per acumular més, em sembla. Ser com un gran recipient per aigua de pluges llunyanes, de sucs de fruites exòtiques, de tequila sec i bullent. Un gran recipient-barreja que eixampli la meva estreta ment local cap als quatre punts cardinals.