Ara que ja m'havia fet la idea que les meves primeres eleccions com a major d'edat serien europees, resulta que no, que no seran d'aquelles que mai més recordes qui vas votar ni per què, ni qui va sortir, ni per què cada partit estava content perquè hi havia sortit guanyant (que, si tothom fos tan positiu com la gent dels partits polítics després de les eleccions, caldrien menys llibres d'autoajuda). Doncs no, ara vés i posa't a pensar qui votaràs, perquè els únics que no guanyen a les eleccions, depèn de com van, i visto lo visto, són els que han votat i després es queden amb un pam de nas. Tots estan contents: "perquè som els que hem tret més escons", "perquè ens hem mantingut" "perquè hem baixat menys del que s'esperava", "perquè als altres tampoc els ha anat tan bé", "perquè l'abstenció no ha pujat", "perquè pot semblar que hem anat a pitjor, però en un petit poble del Pirineu hem pujat! Tot és culpa de la llei electoral". Segur que sí. I sense voler ofendre cap petit poble del Pirineu.
Sóc una persona desencantada amb la democràcia. I me'n sap, de greu! Seriosament, és com una taca d'escepticisme en una visió del món que intento que sigui positiva. M'agrada pensar que crec en la condició humana, i que em prenc la utopia com una finalitat i no una mena de miratge... i sé que hauria de confiar en la democràcia. Perquè no confiar en la democràcia és no confiar en la gent! I això és inadmissible, és horrorós. Però per més que alguns s'ho pensin, la gent no pot triar en què creu i en què no, ni en qui confia. O, en tot cas, jo no puc. Com Plató, penso que és un sistema imperfecte partint de la base que la gent és imperfecta. Ja ho sé, ja ho sé que és el millor que tenim. Per això m'emprenya encara més la gent que no vota, que es vol fer dir "abstenció activa" i després vinga a mobilitzar-se i a manifestar-se i queixar-se per allò que han decidit no escollir. Bé, tinc seixanta dies per aconseguir anar a votar no només com a obligació cívica, sinó creient en el que faig. Espero que no la caguin, els partits. Que ningú em malinterpreti: ells saben què és el millor per ells, suposo, i el meu criteri li és igual a tothom. Però en aquest racó de món la classe política tendeix a unes actituds de pati d'escola que em treuen de polleguera: que si ara no sóc amic teu i formo un partit a part, que si ara estic d'acord amb tu però no t'ho dic perquè no em caus bé. Però tot i així, estic decidida a esforçar-me per creure una mica en aquesta gent. Segur que la majoria ho fan tan bé com poden. Vaja, a mitja campanya començarem a veure el què.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada