De l'olfacte

Es veu que l'ésser humà pot recordar una quantitat indecent d'olors. Moltíssimes. L'olfacte és un sentit oblidat i menystingut comparat amb la vista o l'oïda, però també ens dóna informació constantment de tot el que ens envolta. A mi em té fascinada, l'olfacte, perquè vol dir que només respirant, que sovint és una cosa inconscient, es pot analitzar l'aire, l'ambient, i rebre'n més del que es veu. Una persona, una casa, un carrer; sentint-ne, sense voler-ho, l'olor, se'n saben moltes coses. Saps quan les àvies es passen amb la Nenuco amb els néts. Algunes vegades saps què mengen els veïns o pots endevinar la marca de desodorant, de perfum o de xampú de la gent -a vegades, fins i tot l'olor pròpia cadascú. I l'olor diu molt, de cada persona! Hi ha olors que diuen "sóc sensual", hi ha olors que diuen "sóc agressiu", hi ha olors que diuen "m'he gastat una fortuna en un flascó minúscul de Dolce&Gabbana". (Oh, jo també me la gastaria, si no em fes tant mal, hi ha alguns perfums que em tenen enamorada des de fa anys però mantenim una relació distant a base de fugaços encontres al Duty Free dels aeroports).

Quan era petita, a l'escola, podia olorar la primavera o la tardor. Em sembla que era pel pol·len dels arbres de la rambla en l'aire o l'olor de les fulles seques d'aquells mateixos plataners trepitjades i fetes pols per centenars de peus de canalla, família i cangurs. Això, és clar, sense parlar de l'olor de pluja. Fins i tot de l'olor dels diferents tipus de pluja o dels diferents moments de la pluja: al principi es nota només l'aire humit, després fa olor de terra mullada o de ciutat mullada (que són dues olors diferents). A vegades fins i tot es pot sentir l'olor de l'aigua sola. I que ningú em salti amb la bajanada aquella de que l'aigua no té olor ni gust perquè és mentida. Potser l'aigua destil·lada no en té, però el líquid a què ens referim normalment sí: si no, no hi hauria manera de distingir les marques d'aigua pel sabor. I pel que fa a l'olor, que és el tema que ens ocupa, tres quarts del mateix. Es pot saber si en un got hi ha aigua per l'olor. És clar que és més pràctic fer servir la vista, en aquest cas. Però vaja.

Una nit d'aquestes, vaig entrar a la cuina. Era tard, era fosc, però em conec la cuina prou bé per posar-me un got d'aigua freda a les fosques. Després de veure, però, vaig voler encendre el llum per veure d'on sortia l'olor dolcíssima que m'omplia el nas i el cervell. Olor de préssecs madurs, préssecs boníssims que volia tenir localitzats per quan fos l'hora d'esmorzar. En veure la cuina il·luminada vaig trigar uns segons a trobar un únic préssec molt petit, que feia com gràcia ocupant tot sol la fruitera de porcellana, la grossa. El préssec petit i vell allà al mig. I la seva olor que s'escampava per la cuina i el menjador. No vaig poder evitar pensar "la fruita d'estiu ja s'acaba". Tot i que de fet no és així i dissabte hi tornarà a haver préssecs dolços a casa, va ser com veure el meu estiu, ja tan petit, tan al final. Que un dia va ser "tot" el que esperava i m'envoltava, i un dia enyoraré, i em semblarà que va ser encara massa curt (encara que en realitat no ho hagi estat) com un préssec sol en una fruitera massa gran. Però omple la casa amb una essència que es respira. A cada racó, també a les fosques, l'estiu és present. Dins meu omplint-me d'olor d'estació, d'hostel, de tren, de tonyina, de tredlik, de McDonalds, de muffin de xocolata, de crêpes, de te, de cus-cus, de moqueta mullada, de tempesta, d'alfàbrega, de muntanya, de pizzes-fantasia, d'encens, de cervesa, de gent, de baguettes i croissants, de mar, de flors, de pain d'épices.