Tinc nació

Sempre faig tard, ho sé. Sóc una persona d'última hora i ho tinc assumit, però havia de parlar, havia de deixar anar alguna cosa sobre dimarts passat i la impressionant marabunta que va vestir Barcelona d'uns colors ben concrets. Aquí, al blog, prefereixo escriure-hi altres coses, com si em pogués allunyar del "mundanal ruido" i no, no és així. Per escriure sobre l'onze de setembre no em serveix cap metàfora, les trampes del llenguatge ja vénen soles en el complicat garbuix d'ambigüitats de termes i conceptes. Com la pàtria, que em sona tan estranya. És una paraula com massa solemne, antiga, no? No me la sé aplicar. Em costa, perquè mai he sentit meu el país que se suposa que m'empara. No: jo sóc d'un poble, d'una nació. Sóc d'una terra. Però és tan difícil d'explicar! Tant, que em calia intentar-ho. Perquè també és difícil d'entendre, d'entendre('m).

A mi m'agradaria poder dir que no tinc fronteres, que sóc del món, voldria, com tant els agrada dir a alguns "veure el que ens uneix i no el que ens separa". Però no pot ser, aquí no pot ser, així no pot ser. Perquè la terra m'estira, hi ha un sentiment molt fort: són les arrels que em reclamen, i no sé ben bé a què, però em vinculen. A una història, a un paisatge, a una cultura i a una manera de fer. A una llengua que faig servir per viure. I, de passada, a tots els símbols: a l'himne en to menor, a la celebració nacional d'una derrota, a la bandera de la sang del moribund. Som un poble ben curiós. I m'agrada que sigui així, m'agrada aquesta mentalitat de caminar junts per vèncer, de voler-se guanyar el dret a ser (que no el fet d'haver-se'l de guanyar a la força!). Sobretot en contrast amb les grans sentències sobre les grans pàtries, declamacions d'esperit elevat sobre foteses. Potser per això no m'acaben de fer el pes les banderes, les banderes en general. És una ostentació massa evident, potser? Quan veia aquell mar d'estelades dimarts passat m'omplia d'orgull la gent i no les banderes, perquè si imagino el mateix mar groc i vermell però fet de banderes espanyoles, no puc evitar esgarrifar-me. I de veritat que voldria que no fos així. És llavors quan sé que les banderes no m'agraden. Però en el fons sí que hi ha una diferència, una de gran i noble que, en certa manera, em tranquil·litza. Em sabria molt greu sentir aquest orgull si fos només perquè és la bandera "del meu país" però aquest meu país, en omplir una ciutat de banderes, no fanfarroneja de la seva potència sinó que es reivindica. Reclama el seu dret a existir. Prefereixo la meva nació petita que una gran pàtria. Perquè jo també agraeixo a l'atzar aquells tres dons, perquè la nació oprimida és com la llavor de la vida a la terra, sempre latent. M'agrada que tinguem una voluntat de construir, m'agrada que la gent surti al carrer. Sembla poesia gratuïta, però ho dic molt seriosament: la gent, a Barcelona, tenia el cel als ulls. Si heu vist fotografies potser sabeu què vull dir. Mirant amunt, però també veient només aquell tot meravellós fet de complicitat, fet d'un sentiment que compartim. És terriblement emotiu. El cel als ulls, sí. Què era? Era la flama d'una il·lusió, era el futur reflectit a les ninetes, era un punt de llàgrima i el blau radiant d'un cel lluminós de setembre? No ho sé, no ho sé, no m'ho feu dir que no ho sé.

És un tema molt complicat, es barregen moltes coses. Però així és com ho sento! Així és com ho senten molts. La necessitat de canviar la història, cremant-nos per dintre. Encara que no m'agradin les banderes. I també puc entendre la hostilitat amb què ho veuen molts des de fora. Però vaja, com bé va dir el Lopes a Plats Bruts, "yo entiendo que jode, eh, pero es lo que hay".