Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.