Amb una motxilla, demà, ens allunyarem de casa. Molt més "de veritat" que mai. Tan soles. Tan juntes. Tan vives i tan joves, tan noves. Una aventura molt, molt nostra.
Jo, que en principi sembla que m'adono ràpidament de les coses, sóc força lenta a vegades. Per exemple, vaig trigar moltíssim a adonar-me de la petjada que, realment, tot el que visc deixa en mi. Com en tothom, vaja, que és per això que la memòria és un tresor tan preuat. Fins que vaig arribar a aquesta conclusió facilíssima vaig passar molts anys sense apreciar prou cada moment, sense saber que, en mi, seria etern. Tots els llocs que he vist, i els que veuré. Tot és dins meu. D'aquestes ciutats que m'han engrandit, ja n'he parlat. I si després d'aquests dies n'he de parlar més, ja ho faré. Perquè el que també perdura són les persones, molt més que cap altra cosa, i són la sort veritable, la sort més gran que cadascú ha d'agrair al seu atzar. Jo he de fer-ho, perquè aquestes persones són un regal. Tan soles, tan juntes, que m'han construït tant. Una sort tant gran com tot Europa. Més i tot. Amb una motxilla, amb unes xiruques, amb unes amigues que valen totes les corones txeques del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada