"L'Estate, Presto"

Com el tercer moviment de l'Estiu de Vivaldi, la tempesta fa por i fascina. És dimarts i la naturalesa sacseja el nostre petit món mentre jo la travesso entre aigua i vent. Embruixada, com sempre, per aquesta bellesa aterridora. Recordo cantar, fa molts anys, "llamps i trons fendeixen l'aire amb els seus esclats salvatges" i bé, és exactament com és ara. Les cames xopes, els cabells xops: tota jo regalimo.

El violí és tot energia. Corro sota la pluja ferotge i veig al mig del camí branques d'arbres que han caigut. És curiós com puc "percebre" el silenci que s'amaga darrere de tot aquest terrabastall, talment com s'atura la cascada histriònica de notes per recomençar cada cop amb més tensió. Els meus peus són ràpids, segurs, i encara que el meu cos es vincla pel vent, avanço. No paro de córrer mentre entenc que sóc part de l'immens tambor que és tot sota la percussió de les gotes. El braç del primer violinista és una extensió de la tensió de les cordes. Força, força, força en el seu arc i en el meu cos, en la fúria de l'estiu feta música i en la que m'assota la pell. L'orquestra respon com cada porció de la terra que s'estremeix i ressona sota la petjada del cel. Fulles que naufraguen dins del vent, cabells que es fan pluja, i és la pluja que cau com emoció pura sobre cada criatura amarant-la d'estiu fins que tot és xop de la mateixa essència primera. Les notes flueixen des del cel negre: és la natura recordant-nos el seu poder amb una violència que amaga, només, rierols de bellesa entre esclats de llum esquerdant el cel.