El foc s'encén. Es fa la llum, igual que s'ha fet la música ja fa molta estona. L'espurna trenca la calma del dia o de la nit. El foc s'encén i l'olor de pólvora s'escampa, igual que s'escampa la gentada atemorida per allunyar-se de la pluja d'estrelles candents. "Foc fred", en diuen ara, d'aquest foc que es veu que és menys brillant, una mica més blanc i menys càlid. No crema, diuen, però és mentida perquè el foc és foc, i si alguna cosa no pot ser, és fred.
El so no es fa esperar: un xiulet eixordador seguit dels esclats sords de les explosions petites quan cada coet deixa de fer ploure trossets de llum. Sota tanta escalfor brillant, dansen els dimonis. Aquí, qualsevol hi ballaria, aquí, tot plegat es confon. El foc no és fred, i si això és l'infern és prou acollidor. La percussió, ritme primari que ve del nostre cor, del batec mateix de la vida des del seu principi, acompanya la dansa de la pluja d'estels. Tot crema i atrau, és bonic i perillós. Després, només queda l'olor de pólvora que agafarà la nostra roba blanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada