Aruna

Avui he passat la tarda amb un filòsof. Un dels de veritat, dels que no s'entenen, dels que no intenten ser entesos sinó que es troben més enllà de la paraula, en un lloc al qual els pobres mortals sovint no tenim accés. No es pot dir que jo no hagi conegut, al llarg dels anys (pocs, però anys, al cap i a la fi) un munt de gent, de gent variada, amb maneres de viure i de veure la vida diferents. Tampoc tan diferents, tampoc no m'he mogut tant com per fardar-ne, però sí que he freqüentat alguns ambients on la gent acostuma a deixar-se conèixer de veritat, on la gent acostuma a anar més endins en la comprensió de l'altre per apropar-se una mica més a la comprensió de la vida. Alguns ambients, parlant clar, on l'espiritualitat és present de manera conscient, volguda. On no cal fer servir els eufemismes tan estúpids que hem encunyat tots plegats per no haver de dir coses grans de veritat. Estem desacostumats a dir paraules grosses i llavors quan un dia ens atrevim a fer-les servir ens sentim forts, ens sentim valents, i en el fons només devem ser una mica més inconscients, i ni més ni menys ignorants que tota la resta. Doncs bé, he conegut gent molt especial, però no m'havia trobat mai ningú tan genuïnament desconcertant, amb una bogeria exquisida i lúcida plena de silencis i riallades desproporcionades i situacions sense cap explicació aparent. I amb una visió de la vida tan sincera i coherent des de la humilitat tan pròpia d'aquesta mena de genis. Ostres tu, com m'he quedat després d'això. No sé trobar cap adjectiu prou bo: ni impressionada ni torbada, més aviat... tocada.

Hem passejat pel poble, hem vist les ones fuetejant les roques i hem segut amb les guitarres al mig del passeig a cantar fluixet i veure la gent passejant gossos a la platja. Quan s'ha fet fosc feia moltíssim fred i hem anat a caminar sense rumb pels carrers mentre jo li ensenyava expressions en castellà. En un moment donat, se'ns ha acostat un home: mitjana edat, ulls molt blaus, rossenc amb una rasta, collaret de rosari de calaveres i un gos. Borratxo com una cuba. Doncs el filòsof no s'ha mogut ni un pam i li ha dit "qué pasa tío",  una de les poques frases en castellà que sabia dir abans que jo li fes la classe exprés, amb aquell seu somriure d'orella a orella. L'home borratxo s'ha parat allà amb nosaltres i ha començat a parlar, i el filòsof anava dient "sí" amb diferents entonacions -una cosa que li fa molta gràcia perquè diu que en castellà només dient "sí" es pot dir pràcticament qualsevol cosa. Hem estat com mitja hora allà al mig entre la gent mirant-nos amb cares estranyes. El borratxo parlant, el filòsof dient "sí", jo relaxant-me i recordant la conversa d'abans, que per amor dels pares aprenem la malfiança, la precaució, el temor, i llavors vivim amb por quan el que ens falta és amor. Jo m'havia pensat que l'entenia però no, no l'havia entès fins que allà al mig veia l'home borratxo cantant el baix d'Stand by me i el filòsof seguint-lo, i sobretot la gent, la gent que jutjava amb la mirada aquell home per no tenir vergonya, perquè veient-lo creien tenir prou informació per decidir que mereixia més un gest de menyspreu o una mirada baixa que un somriure. Com jo hagués fet segurament si no hagués tingut el coratge d'aquell noi de vint anys empenyent-me a no tenir por, a no creure que la meva vida sigui més digna o més res si en el fons no en saps res, res de res, de la persona que tens davant i et creus amb dret de jutjar. El filòsof em mirava, sabia que coneixia la cançó i volia que cantés amb ells. Jo ho he intentat, encara que els dos cantaven en tons diferents.

Sabeu? Un dia un atzar trapella ens pot canviar la vida. I això pot passar-te l'endemà. I l'altre, i l'altre, i cada dia del món fins que la vida sigui només un canvi constant i quan et preguntin qui ets sàpigues contestar no-res, i quan et preguntin per què puguis recordar "Una vegada vaig passar una tarda amb un filòsof. Va dir-me moltíssimes vegades que no pensava mai, i moltíssimes vegades més que era un estúpid. Més que filòsof, era un mentider amb la veritat amagada entre tanta bogeria".Quan m'he acomiadat del filòsof a l'estació, amb unes quantes abraçades de mig minut (i mig minut drets abraçant-nos sense moure's gens ni mica és molt, són trenta segons estrets, lents i càlids) m'ha preguntat si ens tornaríem a veure, i jo li he contestat que sí, que sense cap mena de dubte. Ell ha fet veure que s'espantava i jo li he dit allò que vaig escriure aquí fa uns dies, que les coses bones passen. Després he marxat a buscar el meu tren per no perdre'l expressament per tercera vegada i he vist la lluna pleníssima i groga com un testimoni mut de la meva sort. Perquè es tracta d'això, de sort, d'allò que la vida ens regala sense haver-ho demanat, sense haver sabut mai que ho volíem o que ho necessitàvem.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

Life is beautiful

Avui a classe parlàvem de versemblança. Deia Aristòtil, per boca del Senyor Professor (així, amb majúscules, que es vegi que el "penso" de vostè) que la literatura ha de ser versemblant, que ha de semblar com la realitat més que no pas ser-ho, perquè la incredulitat és severa amb la ficció però no pot donar-se mai un descrèdit seriós davant la realitat. Al marge de què és la realitat (per discutir-ho, més val visitar la facultat del Raval) el fet és que se situa més enllà del concepte de versemblança. Ho dic perquè llavors hi ha, és clar, aquelles coses que sembla que no poden passar, a la realitat, aquells flaixos d'història que més aviat semblen objecte de curtmetratges de modernos o imaginacions de romàntics incorregibles.

Avui m'ha passat una d'aquelles coses que no es poden escriure en clau de ficció perquè tothom et titlla de cursi i de poc original i de somiatruites -de totes aquelles coses que segurament sóc però prefereixo dissimular. El cúmul de casualitats encadenades que s'havien de donar eren moltíssimes i tot i així, les coses bones passen. Les coses bones passen, les coses bones em passen. Conèixer algú i parlar en anglès, de Sants a Sitges, sobre preguntes i respostes, sobre buscar i ser, sobre la vida, que és perfecta, sobre la fe en les persones i en el sentit que té tot plegat. Perquè mentre jo dubtava, ell tenia claríssim que aquest sentit hi és, que les preguntes tenen una resposta. M'ha explicat que el que duc penjat al coll és la flor de la vida, el símbol de l'origen de tot, de la creació mateixa: cercles subdividint l'espai com el manat de cèl·lules subdividint-se que és cadascú abans d'existir, tot just quan comença el miracle de la vida. Amb la meva gramàtica força deficient, jo intentava pensar i parlar tot alhora, per més que la meitat de la conversa fos un intercanvi de somriures amples i plens, de silencis com un torrent d'alegria. El meravellós plaer de ser conscient d'estar vivint, una cosa que tan sovint oblido, retrobat en un vagó amb un desconegut. De Sants a Sitges mirant aquells ulls de color mel tan pleníssims de llum que cridaven, a cada segon "life is beautiful".

Lligams

Gairebé ens adormíem, als sofàs del Lotus, tan pausadament observant com els gots de cervesa es buidaven a velocitats variables. Però malgrat tot, i malgrat un cansament accentuat per la poca llum, en aquesta confiança estranya a vegades sembla que les paraules no flueixin i, en canvi, sí que hi són, només que no les diem però són allà, en un underground de la conversa, com el baix que no se sent si no l'escoltes amb atenció. Les coses són així, hi ha relacions que sense saber exactament com no necessiten res, res més que existir, ni tan sols ser-hi, ni tan sols estar junts. Ens pertanyem les unes a les altres, no pas per sobre de distanciaments i indiferències sinó per sota, més endins que tot això. Hi són, les distàncies hi són i tenen un fluir molt curiós, però no deixa de ser com estirar una molla, que es pot estrènyer més o menys i sempre l'única qüestió absoluta seran els dos punts que la molla uneix. Bé, em refereixo al cas més evident de les senyoretes cobejoses de quedar-se els sofàs, però també als lligams que m'uneixen amb altra gent. Altres que semblen menys visibles en el dia a dia, però amb qui els lligams són forts, són sans, perquè han estat forjats al llarg de petites estones arreu, estones petites i disperses però amb una càrrega emocional immensa que, vés per on, ha acabat en un coneixement mutu de cadascú. Una profunda comprensió del que és el conjunt malgrat ignorar els detalls.

És un fet sabut per tothom que el que feia especial la rosa que tenia el Petit Príncep no era res més que el fet de ser la seva rosa. No era pas més especial que les altres, només la seva. Parlo d'aquesta obra de referència en el camp de les relacions perquè no conec cap obra que expliqui veritats de manera tan senzilla. I em fan falta aquestes veritats senzilles quan sembla que les relacions amb les roses en general han de ser tan complicades. Deu ser que hi ha roses que són meves i d'altres que no ho són. Perquè si no és això no ho entenc, no entenc que gent que aparentment no té punxes t'acabi esgarrinxant. No sé ni si és culpa seva. Podria ser culpa meva. Podria ser culpa de qualsevol, de fet, podria no ser culpa de ningú. Podria ser que simplement jo no sigui la seva rosa. Ni millor ni pitjor, només aliena. No sabia jo que calia escollir. No m'esperava que algú decidiria que jo ja havia escollit. Perquè dos lligams no haurien de ser mai excloents; per això jo no sabia que havia escollit ni em pensava que hi havia una elecció possible. No em ve de gust posar-me dramàtica. Però havia de dir d'alguna manera que a mi sí que em sap greu, encara que per prescripció mèdica faré veure que no ho he vist, o faré veure que no ho vull saber o que no necessito saber-ho. Jo què sé. No ho sé, no en tinc ni idea i pel meu bé es veu que no ha de canviar aquesta ignorància tan beneficiosa.

La jardineria és una relació en un sol sentit: algú cuida i rega el roser; el poda, l'estima, perquè després ompli de perfum les nits d'estiu. Pel que fa a les relacions en dos sentits, crec que el més sensat és deixar la porta oberta. I, evidentment, pensar-hi menys, però això molt em temo que s'escapa de les meves possibilitats.

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

A la cuina

L'hivern és un bon moment per passar hores i més hores a la cuina. Casa meva, en això, és d'allò més tradicional: la cuina és el cor de la casa, bategant amb l'escalfor dels fogons. Una escalfor que la resta d'habitacions no tenen. Ni estufes ni mantes poden tenir l'efecte que té una olla al foc fent caldo, mongeta i patata, pasta, el que sigui. Tot de partícules de vapor d'aigua (o de vapor de caldo) omplen la cuina fent-ne l'artífex del caliu casolà, tant en el sentit metafòric com en el real -i no, tot sigui dit de passada, aquesta glacera des d'on teclejo amb la carn de sota les ungles un pèl blavosa. M'agrada la cuina i m'agrada cuinar. Cuinant sóc feliç, la cuina és el meu espai i puc ser el punt just de pràctica, el punt just de creativa. Malgrat els dubtes dels meus escèptics progenitors i el seu recel cada vegada que dic que em ve de gust tancar-me a experimentar amb el forn o els fogons, jo sento que és el meu territori, que, sobretot quan estic sola i mestressa de l'espai i els ingredients i les olles, m'ho passo pipa allà dintre. Com un nen amb una joguina nova. 

Aquest matí m'he llevat molt més d'hora del que és habitual en aquests dies de vacances per començar a bullir, pelar, pastar les patates per fer nyoquis casolans (em sembla que s'ha d'escriure així) i he estat tant bé, jo sola, cantussejant trossos barrejats de diferents obres de Fauré, passapurés amunt, passapurés avall. Aquesta mena de coses, em poden fer feliç de veritat. Si fer pastissos ja em posa de bon humor, això de preparar delicatessen d'aquest nivell, fins i tot m'ha pujat l'autoestima! Encara que saber la quantitat de formatge, i de mantega, i de crema de llet que porta una salsa d'aquesta envergadura tampoc sigui gaire recomanable pels maniàtics sense remei. Però el fet de tenir activitat durant tot el matí i veure'n i tastar-ne el resultat, elimina tots aquests petits detalls hipercalòrics. I bé, no és per fardar però els nyoquis estaven més que boníssims, menys amargs i menys pastosos que els que es compren fets. Menjar-me'ls ha estat gairebé ritual, amb lentitud de bon amant del menjar, els plaers de la degustació vénen millor ben a poc a poc. En dur-los a la boca notava primer el gust de la salsa tan contundent, barreja de formatges boníssims (cal que descrigui com es complementa el gust fort del gorgonzola amb la textura de l'havarti?) i en mossegar-los cedien amb la resistència perfecta, ni massa ni massa poca. Com deia el meu pare, sí que atipen, però són tan bons que si te'n donessin més, diries que sí. Menjar bé no forma part dels petits plaers de la vida, sinó més aviat dels grans. Ara bé, he de reconèixer que trigaré molt a tornar a fer un plat que m'ocupi més de tres hores sense parar de rentar, bullir, pelar, reservar, separar clares de rovell, afegir nou moscada (quanta? Ah, misteri, cap recepta no dóna indicacions clares...), pastar, donar forma a tots i cadascun dels nyoquis, coure'ls, fondre mantega i formatge. Més que res perquè les vacances se'm van acabant... Però si algú vol la recepta, només m'ho ha de dir. I si algú té un suggeriment de recepta dolça o salada que m'hagi d'ocupar menys estona estaré encantada de rebre aportacions. Mentrestant, innovaré en el camp de les lasanyes de verdures, em sembla. O en el dels postres fantasia. Fins que els meus pares em facin fora de casa o respirin alleujats quan deixi de tenir temps lliure.