A la cuina

L'hivern és un bon moment per passar hores i més hores a la cuina. Casa meva, en això, és d'allò més tradicional: la cuina és el cor de la casa, bategant amb l'escalfor dels fogons. Una escalfor que la resta d'habitacions no tenen. Ni estufes ni mantes poden tenir l'efecte que té una olla al foc fent caldo, mongeta i patata, pasta, el que sigui. Tot de partícules de vapor d'aigua (o de vapor de caldo) omplen la cuina fent-ne l'artífex del caliu casolà, tant en el sentit metafòric com en el real -i no, tot sigui dit de passada, aquesta glacera des d'on teclejo amb la carn de sota les ungles un pèl blavosa. M'agrada la cuina i m'agrada cuinar. Cuinant sóc feliç, la cuina és el meu espai i puc ser el punt just de pràctica, el punt just de creativa. Malgrat els dubtes dels meus escèptics progenitors i el seu recel cada vegada que dic que em ve de gust tancar-me a experimentar amb el forn o els fogons, jo sento que és el meu territori, que, sobretot quan estic sola i mestressa de l'espai i els ingredients i les olles, m'ho passo pipa allà dintre. Com un nen amb una joguina nova. 

Aquest matí m'he llevat molt més d'hora del que és habitual en aquests dies de vacances per començar a bullir, pelar, pastar les patates per fer nyoquis casolans (em sembla que s'ha d'escriure així) i he estat tant bé, jo sola, cantussejant trossos barrejats de diferents obres de Fauré, passapurés amunt, passapurés avall. Aquesta mena de coses, em poden fer feliç de veritat. Si fer pastissos ja em posa de bon humor, això de preparar delicatessen d'aquest nivell, fins i tot m'ha pujat l'autoestima! Encara que saber la quantitat de formatge, i de mantega, i de crema de llet que porta una salsa d'aquesta envergadura tampoc sigui gaire recomanable pels maniàtics sense remei. Però el fet de tenir activitat durant tot el matí i veure'n i tastar-ne el resultat, elimina tots aquests petits detalls hipercalòrics. I bé, no és per fardar però els nyoquis estaven més que boníssims, menys amargs i menys pastosos que els que es compren fets. Menjar-me'ls ha estat gairebé ritual, amb lentitud de bon amant del menjar, els plaers de la degustació vénen millor ben a poc a poc. En dur-los a la boca notava primer el gust de la salsa tan contundent, barreja de formatges boníssims (cal que descrigui com es complementa el gust fort del gorgonzola amb la textura de l'havarti?) i en mossegar-los cedien amb la resistència perfecta, ni massa ni massa poca. Com deia el meu pare, sí que atipen, però són tan bons que si te'n donessin més, diries que sí. Menjar bé no forma part dels petits plaers de la vida, sinó més aviat dels grans. Ara bé, he de reconèixer que trigaré molt a tornar a fer un plat que m'ocupi més de tres hores sense parar de rentar, bullir, pelar, reservar, separar clares de rovell, afegir nou moscada (quanta? Ah, misteri, cap recepta no dóna indicacions clares...), pastar, donar forma a tots i cadascun dels nyoquis, coure'ls, fondre mantega i formatge. Més que res perquè les vacances se'm van acabant... Però si algú vol la recepta, només m'ho ha de dir. I si algú té un suggeriment de recepta dolça o salada que m'hagi d'ocupar menys estona estaré encantada de rebre aportacions. Mentrestant, innovaré en el camp de les lasanyes de verdures, em sembla. O en el dels postres fantasia. Fins que els meus pares em facin fora de casa o respirin alleujats quan deixi de tenir temps lliure.