Avui a classe parlàvem de versemblança. Deia Aristòtil, per boca del Senyor Professor (així, amb majúscules, que es vegi que el "penso" de vostè) que la literatura ha de ser versemblant, que ha de semblar com la realitat més que no pas ser-ho, perquè la incredulitat és severa amb la ficció però no pot donar-se mai un descrèdit seriós davant la realitat. Al marge de què és la realitat (per discutir-ho, més val visitar la facultat del Raval) el fet és que se situa més enllà del concepte de versemblança. Ho dic perquè llavors hi ha, és clar, aquelles coses que sembla que no poden passar, a la realitat, aquells flaixos d'història que més aviat semblen objecte de curtmetratges de modernos o imaginacions de romàntics incorregibles.
Avui m'ha passat una d'aquelles coses que no es poden escriure en clau de ficció perquè tothom et titlla de cursi i de poc original i de somiatruites -de totes aquelles coses que segurament sóc però prefereixo dissimular. El cúmul de casualitats encadenades que s'havien de donar eren moltíssimes i tot i així, les coses bones passen. Les coses bones passen, les coses bones em passen. Conèixer algú i parlar en anglès, de Sants a Sitges, sobre preguntes i respostes, sobre buscar i ser, sobre la vida, que és perfecta, sobre la fe en les persones i en el sentit que té tot plegat. Perquè mentre jo dubtava, ell tenia claríssim que aquest sentit hi és, que les preguntes tenen una resposta. M'ha explicat que el que duc penjat al coll és la flor de la vida, el símbol de l'origen de tot, de la creació mateixa: cercles subdividint l'espai com el manat de cèl·lules subdividint-se que és cadascú abans d'existir, tot just quan comença el miracle de la vida. Amb la meva gramàtica força deficient, jo intentava pensar i parlar tot alhora, per més que la meitat de la conversa fos un intercanvi de somriures amples i plens, de silencis com un torrent d'alegria. El meravellós plaer de ser conscient d'estar vivint, una cosa que tan sovint oblido, retrobat en un vagó amb un desconegut. De Sants a Sitges mirant aquells ulls de color mel tan pleníssims de llum que cridaven, a cada segon "life is beautiful".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada