Lligams

Gairebé ens adormíem, als sofàs del Lotus, tan pausadament observant com els gots de cervesa es buidaven a velocitats variables. Però malgrat tot, i malgrat un cansament accentuat per la poca llum, en aquesta confiança estranya a vegades sembla que les paraules no flueixin i, en canvi, sí que hi són, només que no les diem però són allà, en un underground de la conversa, com el baix que no se sent si no l'escoltes amb atenció. Les coses són així, hi ha relacions que sense saber exactament com no necessiten res, res més que existir, ni tan sols ser-hi, ni tan sols estar junts. Ens pertanyem les unes a les altres, no pas per sobre de distanciaments i indiferències sinó per sota, més endins que tot això. Hi són, les distàncies hi són i tenen un fluir molt curiós, però no deixa de ser com estirar una molla, que es pot estrènyer més o menys i sempre l'única qüestió absoluta seran els dos punts que la molla uneix. Bé, em refereixo al cas més evident de les senyoretes cobejoses de quedar-se els sofàs, però també als lligams que m'uneixen amb altra gent. Altres que semblen menys visibles en el dia a dia, però amb qui els lligams són forts, són sans, perquè han estat forjats al llarg de petites estones arreu, estones petites i disperses però amb una càrrega emocional immensa que, vés per on, ha acabat en un coneixement mutu de cadascú. Una profunda comprensió del que és el conjunt malgrat ignorar els detalls.

És un fet sabut per tothom que el que feia especial la rosa que tenia el Petit Príncep no era res més que el fet de ser la seva rosa. No era pas més especial que les altres, només la seva. Parlo d'aquesta obra de referència en el camp de les relacions perquè no conec cap obra que expliqui veritats de manera tan senzilla. I em fan falta aquestes veritats senzilles quan sembla que les relacions amb les roses en general han de ser tan complicades. Deu ser que hi ha roses que són meves i d'altres que no ho són. Perquè si no és això no ho entenc, no entenc que gent que aparentment no té punxes t'acabi esgarrinxant. No sé ni si és culpa seva. Podria ser culpa meva. Podria ser culpa de qualsevol, de fet, podria no ser culpa de ningú. Podria ser que simplement jo no sigui la seva rosa. Ni millor ni pitjor, només aliena. No sabia jo que calia escollir. No m'esperava que algú decidiria que jo ja havia escollit. Perquè dos lligams no haurien de ser mai excloents; per això jo no sabia que havia escollit ni em pensava que hi havia una elecció possible. No em ve de gust posar-me dramàtica. Però havia de dir d'alguna manera que a mi sí que em sap greu, encara que per prescripció mèdica faré veure que no ho he vist, o faré veure que no ho vull saber o que no necessito saber-ho. Jo què sé. No ho sé, no en tinc ni idea i pel meu bé es veu que no ha de canviar aquesta ignorància tan beneficiosa.

La jardineria és una relació en un sol sentit: algú cuida i rega el roser; el poda, l'estima, perquè després ompli de perfum les nits d'estiu. Pel que fa a les relacions en dos sentits, crec que el més sensat és deixar la porta oberta. I, evidentment, pensar-hi menys, però això molt em temo que s'escapa de les meves possibilitats.