Moure's

Moure's. Moure's. Moure's de pressa, amb energia. Arronsar les espatlles, assentir amb vehemència, flexionar els genolls i bellugar els dits dels peus. Contraure i estirar els músculs de tot el cos, un per un per anar tirant amb el cor quiet. Tan quiet que deu haver hivernat. I tan fred que diries que no s'ha de moure mai més.

Comprovar cada articulació de cada dit de cada mà. La seva flexibilitat, la seva autonomia. Fer pampalluguejar tots els dits alhora per crear el miratge de la música una estona més, una estona més de moviment imaginari per l'ànima que no espera res, que no fa res, que no, que no, que no res. Que no és. La quietud estàtica que la fa estàtua de sal. De sal, o de qualsevol altra cosa que no es mou, i no es mou perquè no té vida. La veieu aguantar la mirada al no res? I fa veure que corre per fer veure que és. Però no és res. Està quieta buidant-se i de tan buida no té ni por de no tornar-se a omplir mai més. No hi cap la por, ni el desig, ni res fora d'aquesta quietud malsana. Intentar moure's no serveix de res quan la buidor s'ha menjat les restes d'impuls, de voluntat. D'allò que és perennement quiet i fred, sempre se n'ha dit mort.