Sí, sí, com la cançó de Vetusta Morla. Los días raros. Perquè ja sé que en català això no es pot dir, que s'ha de dir rar o estrany. A la Universitat fem assignatures imprescindibles per aprendre aquesta mena de coses. Però hi ha coses, i hi ha dies, com avui, que no són ni rars ni estranys, són raros per més que sigui incorrecte com el corrector del bloc em recorda molt amablement amb una ratlleta vermella sota de la paraula. Deu ser que parlem, doncs, de català descriptiu i no de català normatiu. Buf. Em sento molt cursiva, avui. Tot són símptomes.
Doncs bé, com anava dient, hi ha dies que són raros. Encara diré més, hi ha dies raríssims, dies raros de collons. Posats a fer servir vocabulari diferent, fem-ho del tot. A vegades és perquè m'oblido les ulleres a casa, i llavors ho veig tot boirós i tampoc hi acabo de sentir bé. Però no, avui era només una pluja insistent i uns retards empipadors, unes articulacions fetes pols, i jo què sé, una mena de ser-hi i no ser-hi. Normalment la pluja no em molesta. M'agrada mullar-me, el que no m'agrada és que se'm mulli la bicicleta, i que se'm mulli el cervell. No m'agrada no veure la gent pel carrer, ni córrer per agafar trens, ni no entendre quin dia és. Però no estic parlant de dies dolents. Només faltaria. Si he acabat exàmens i sembla que tot està al seu lloc (i ho sembla, ho sembla) no puc dir que tinc dies dolents, i ni que decidís dir-ho, avui no era un d'aquests dies, era només un dia raro, ni estrany ni rar, sinó raro, un d'aquells dies en què flotes entre el fum de les ciutats, que no saps d'on ve, i fas servir més cursives del compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada