diumenge, 6 de gener del 2013

Guanyar

Aquest matí els reis han portat un Trivial a casa. Mira que fa anys que ens encanta, però no en teníem, ves. Així que, a les nou del matí, l’escena a casa era ben bé com fa sis o set anys, però amb tot de nens grans. Els paquets de mitjons desembolicats pel menjador, els papers de regal més o menys recollits, i tots en pijama estrenant les joguines.

 Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.

 Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Em quedo amb l'última frase! :)