Tatuatges

Ostres, tu. Tanta cosa que representa que tenia per dir, i ara què? Mutis. Haurem de posar-nos seriosos, doncs. Si he estat tot el gener tan silenciosa és per alguna cosa. I com que sempre m'ha agradat parlar del silenci (i encara més escriure sobre silenci, que és un concepte preciós on el silenci és-i-no-és) avui trio tema i m'hi poso. Que no pot ser. Que això no pot ser. Però la veritat és que ja he parlat massa del silenci. En fi.

Quan arriba una edat concreta, pels volts dels divuit anys, a la gent li comença a agafar la dèria dels tatuatges. Per què? Suposo que és un tema d'autoafirmació personal, de dir "mira, he tingut prou valor per marcar la meva pell per tota la vida". Potser la gent no s'hi pensa tant, però jo ho trobo un acte de molta seguretat, a més de pràcticament un desafiament, cap a un mateix ("a veure si mai me'n penedeixo") i cap a tots els que t'insisteixen que no és una bona idea. Els tatuatges diuen molt de la gent. Vaja, en tot cas allò que diuen, el que sigui, ho diuen amanit amb un "per sempre" que ho fa sonar fort. I també la manca de tatuatges també pot dir molt d'algú, és clar. Quan hi ha tanta gent que decideix marcar-se el cos, no fer-ho és també una acció. No actuar és també (a vegades) una acció. Però quan algú es tatua (o, fins i tot, quan només pensa en la possibilitat de fer-ho) és curiós analitzar allò que una persona decideix portar al cos per sempre. Per suposat que diu moltes coses, i tant. Què deuen dir de mi les idees de tinta a la pell que tinc? He estat pensant si el silenci es pot escriure i m'he adonat que, evidentment, sí que es pot. És una qüestió estúpida en una persona que llegeix partitures tant sovint. Bé, és veritat, potser no es pot escriure el silenci (i deu ser part de la seva naturalesa) però es pot escriure un silenci. Un lapse de temps buit, o ple de buidor. És preciós, és perfecte. Però és prou perfecte per portar-ho tota la vida? Ja sé que aquesta no és una pregunta que hagi de contestar qualsevol que no sigui jo, però és que he de confessar que a vegades m'agradaria tenir prou decisió per fer una cosa així. Prendre una decisió sense marxa enrere em resultaria una cosa molt nova. De veritat, ho he fet poquíssimes vegades. Em refereixo, és clar, a prendre una decisió que per força he de portar amb mi tota la vida, sense deixar oberta la porta per rectificar. Sense la seguretat que, en cas de necessitat, puc canviar d'opinió o de rumb. I ja sé que un tatuatge tampoc és una gran decisió, que no canvia la vida de ningú. Però em fa ràbia tenir tants dubtes. Em fa ràbia, precisament perquè fins a cert punt és una qüestió ridículament banal, i perquè sé que sempre he intentat guanyar-me el dret a l'error, i això tampoc m'agrada. En principi, ningú ha de guanyar-se aquest dret. Però en aquest punt, en aquest gener silenciós, encara que no tingui (encara?) el valor per escriure res a la meva pell, almenys sí que he arribat a saber reconèixer que la motivació més gran per haver fet les coses, i haver-les fet com les he fet, ha estat la voluntat de guanyar-me aquest dret, el dret d'equivocar-me. A més del meu orgull, he volgut tenir sempre una bona excusa pel fracàs. I suposo que és per això que no m'he atrevit a posar tinta enlloc, perquè si després me n'he de penedir no podré dir que ha estat culpa de la meta o del camí. Perquè un tatuatge no té meta ni té camí, és només un sí o un no, i és només responsabilitat meva. Per això és tan graciós que hi pensi tant, i que estigui aquí escrivint això, perquè és una fantàstica manera de deixar en evidència que, a més de ser tastaolletes (i això tots ho sabíem) sóc una cagadubtes. Moltes gràcies, bona nit, tornaré quan tingui autoestima i no faci servir qualsevol excusa per... vaja, per això. Per escriure paràgrafs massa llargs que fins i tot a mi em fan mandra de llegir.