El principi del final

I ja està, aquí tenim el principi del final, del final del principi. Fora classes i a fer feina, i a espolsar-se la mandra i l'estar espantada perquè a mi m'agraden els principis, no els finals. I el final del final, és sempre el principi d'una nova cosa, però quan el final comença i encara està per embastar, tot encara espanta (no fa por! però espanta). Avui, encara, tot espanta. I bé, com que avui és només (encara, encara) el final d'una cosa petita com és un curs de la Universitat, i tal i qual, doncs he de tornar a dir que fent les famoses enquestes vaig descobrir que estava molt contenta dels professors i de les assignatures. I avui un cop m'he adonat que no he de tornar a classe fins al setembre (i un cop m'ha agafat aquella pena tan dolça) he descobert que estic molt contenta també de tota la resta, tot el que hi ha més enllà dels professors i les assignatures, i que fa un any era un principi i ara ja no ho és, ja no ho és. Tinc la pena tan dolça niant a tot arreu i el sol em fa mal als ulls, i és culpa meva, per no comprar-me d'una vegada unes ulleres de sol, i per estar escoltant Cat Stevens i plorar una mica perquè ve de gust. I em pregunto per què fa un any hi havia un final tan clar que només tenia gust de principi i en canvi ara em surt el drama, i suposo que deu ser per això, perquè estic espantada i no ho estava fa un any i perquè el final no és avui sinó que serà d'aquí a una setmana (i serà un senyor final, un final de molts anys) perquè em fa il·lusió tot plegat però m'espanta, i suposo que sí que deu ser per això que no compro unes ulleres de sol encara que ja sé que hauré de mig aclucar els ulls, i deu ser per això que em poso Cat Stevens encara que ja sé que si l'escolto em vindrà de gust plorar.