Juro que tot fa aquella olor estranya d'estiu, i que espero el que ha de canviar, perquè l'olor d'estiu vol dir canvis, i veig els canvis que ja hi són i tot ho embullen, i espero els canvis que han de venir amb un ull sec i l'altre no. Perquè sempre és així. Perquè per alguna raó que no sé normalment ploro només a mitges.
Un bon dia, t'adones que has oblidat. De veritat. És fortíssim. Perquè jo no sabia tot el que havia oblidat -sembla molt obvi, no ho sabia perquè no me'n recordava. Recordar vol dir tornar a passar pel cor i oblit és una paraula molt trista. Un bon dia l'oblit deixa de ser oblit si per atzar alguna cosa fa llum aquí dintre la caixa polsosa. I em deixa veure alguna cosa. Lluny encara de les parets. Parlo de les parets de la caixa però no les he vist mai, no sé com són ni sé si hi són, però dic "les parets del meu pensament" i em quedo tan ampla. L'ombra és tan allargassada, tan, que només conec la foscor dels seus marges. I per dins, per dins és sorpresa. No és que la rebutgi, és que no la conec. De veritat. He parlat de defectes i vanitats creient que com a mínim uns pocs anys de donar-hi voltes em donaven alguna credibilitat sobre mi mateixa parlant de mi mateixa i ara m'adono que he perdut una part d'aquest temps sense adonar-me'n! No perdut en el sentit de malgastat, sinó perdut perquè no ho recordo. Un tros de la meva vida havia marxat i jo seguiria sense saber-ho si no m'hagués agafat aquest atac de pensar, que feia temps que no pensava tant que el cap se'm queixava, i d'això tampoc me n'havia adonat, que jo em pensava que pensava igual que sempre però no. Quina por. Quina por. He arribat a dir, convençuda (i també resignada) que res en mi no havia canviat i m'equivocava de mig a mig. Però i ara què, i ara què? Sembla que repetir les coses dóna més temps per assimilar-les. No sé si vull aprendre a parlar des d'un altre subjecte o si ja m'està (m'estic) bé així. No sé si vull fer versos lliures, o si vull contar síl·labes, no sé què és el que "va amb mi" i ni remotament m'atreveixo a atrevir-me a res. No sé si vull tornar a passar pel cor el que havia anat a parar a vés a saber quin racó perdut de la caixa polsosa. A la caixa polsosa hi ha l'ombra. Em pensava que coneixia una mica l'ombra. Sempre he tingut la dèria de voler-la estimar. Sempre he tingut la dèria de valorar l'ombra més que les capes de sobre (encara que no li digués "ombra" com fa aquest tal Jung amic nostre, ja sabia jo que era fosca) i de posar-li noms, també, i ara resulta que tot això, que tal i qual, que m'equivocava. M'equivocava en tot. I ja sé que ningú s'equivoca en tot, però a mi m'agrada dir aquestes coses, per aquesta rebequeria imbècil meva de sempre, com quan creia que l'ombra em feia especial i tenia un no-sé-què i ara veig que segurament també m'equivocava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada