"La gent fosca". Ho va dir així mateix. Algú de qui no esperava una diferenciació tan categòrica. Em va sorprendre, i també em va fer pensar molt. Digues, bonica, qui és la gent fosca? Què vol dir tornar-se fosc? No li vaig preguntar tot això. Ja ho faré, ja ho faré. He de dir que em va impressionar moltíssim sentir la paradoxa de la gent fosca en boca d'algú com ella (espero que no li molesti que ara ho "reflexioni en públic"!). Jo ja fa un temps que intento passar per alt aquest tema, perquè no em vull repetir, i perquè al cap del temps he acabat trobant aquesta mena de foscor com una pretensió. No sé si és allò a què ella es referia; suposo que no. La gent fosca (o en tot cas un dels tipus de gent fosca) és la gent que entén la felicitat d'una altra manera. O que no entén la felicitat. No sé gaire com dir-ho. És la gent que enlloc de fer fugir els seus fantasmes gairebé els alimenta per veure què en pot treure d'útil. No de bo, sinó d'útil. És a dir, la gent que té la sensació que allò de fosc d'ells mateixos és el més interessant que tenen, i per això decideix potenciar-ho. Alguns busquen una façana ben lluminosa, blanca i lluent, per quedar-se amb una foscor íntima, i d'altres exhibeixen la seva fabulositat i supertxatxisme fent fotos de gent nua plena de pintura i coses així. Ser fosc és una manera de ser feliç sent infeliç, barrejar les dues coses en una mescla agredolça sempre força saborosa, tot i que segurament mai prou bona. Per això la gent fosca sovint no és bona companyia, perquè no saben estar, no saben voler i no saben saber. I per això trobo blskdfblf que algú digui "m'estic tornant fosca i m'agrada, sóc feliç així però envejo la gent que és feliç sempre cap als altres, i em sento inferior". I quan dic "blskdfblf" vull dir un adjectiu que no sé si existeix però que ara mateix no trobo. Vull dir que afirmar això és pervers però bonic, dissonant i seductor i sensual i terrible. Vaja, així com la gent fosca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada