Luck is an attitude

Ara sí, ara sí, parlem-ne. Suposo que quan em vaig voler dir-ho així de clar i em vaig trobar parlant d'anuncis no devia ser el moment. "Luck is an attitude" és l'eslògan de Martini que una ment brillant devia parir en consonància amb l'anunci aquell. Que mira que està ben parit, l'anunci. La gent de la marca ho sabia i per això després van fer tot de versions noves i versions llargues i de tot. La qüestió és que és una veritat com un temple. Ara que ja no s'estila el tema de demanar protecció divina, la gent demana les coses a la sort. Sort als exàmens, sort a la feina, sort pels embolics de faldilles, sort a la loteria, sort per la vida en general. Qui busca trèbols de quatre fulles, intenta guanyar-se un trosset de fortuna, de fortuna de la bona, (no de "tener fortuna" sinó de "ser afortunado" com em sembla recordar que deia la Shakira en un altre anunci, un de rellotges) res de diners sinó una fortuna d'aquelles d'haver nascut amb la flor al cul. I és cert, objectivament parlant, que hi ha gent amb més sort que altra. I que hi ha persones que neixen amb una estrella especial i sembla que hagin de triomfar en tot, fins i tot quan les coses no depenen d'ells mateixos. O, a l'altre extrem, els que neixen estrellats, el "jo crec que tot el que faci -pausa dramàtica- li sortirà malament!" ("Llucifer! Sembles un diable que t'hagis passat al cel!") i sembla que hagin de ser uns pobresdesgraciats tota la vida, pobresdesgraciats així tot junt i dit amb molta cara de peneta. Però tots, en general, tant els uns com els altres com els que ni tanto ni tan poco van fent la seva vida i pensen de tant en tant en la sort, alguns quan la troben a faltar i altres quan no es saben avenir que sigui sempre al seu cantó, i tal.

Però tornem al Martini. Tornem-hi, tornem-hi, tornem al Martini. Perquè m'he passat molt temps pensant que tanta sort com tinc, algun dia havia de sortir per l'altra banda; el meu cap verinós és una mica reticent a acceptar els regals de la sort perquè sí perquè són així. Haver nascut exactament on i quan ho he fet, haver crescut amb les virtuts i els defectes que m'han tocat, exactament aquests. Quina sort, eh, quina sort. Hi ha sorts millors, suposo. Però la meva sort és gran i maca, per dir-ho així en dialecte iaia, i no sé si m'atreviria a voler-ne una altra si es pugués. M'agrada aquesta "sort" que és la meva circumstància. Els meus germans, que són un regal, potser el més visible dels que tinc encara que n'hi hagi tants, tants altres. Sempre he estat agraint a la sort que hagi posat al meu camí les persones que hi ha posat, i agraint-li també totes les vegades que el meu cap, ell solet, m'ha tret dels problemes que jo m'havia buscat amb les reaccions més brillants sota pressió. Traient la informació del fons de la meva memòria quan jo, us ho asseguro, no tinc ni idea de com ha arribat allà. I pensava que una sort així, ves, no me la mereixo, i que ai mareta quan la sort s'acabi, això pot ser molt fort, senyors, que no és just que tingui jo tanta sort, no és just. Però no tenia raó, jo, amb aquests raonaments que passaven per alt la variable més evident. És tan clar com dir que "luck is an attitude". I és molt fort, però ho és, és una actitud! La sort de veritat és aquest agraïment que quan algú no el té no se n'adona que li manca, i quan el té el troba tan obvi que no s'hi atura. Agrair les coses bones és la base de la sort: adonar-se de la sort que es té. No hi ha més! Tothom té sorts a la seva vida, és un fet. I pels que no en tenim mai prou (i la sort no és precisament una cosa per cansar-se'n de pressa) o pels que no aconsegueixen veure les seves sorts, la resta es busca. (Aquest, i no el tema de l'agraïment, és l'esperit de l'anunci de Martini): busca la sort. Sigues la sort. No em vull posar en plan Paulo Coelho ni res, però encara que sembli mentida, és fàcil i tot. Només és posar-hi musiqueta de trompetes i, és clar, actitud.