No és broma. La xocolata així fondant amb un bon tant per cent de cacau i un pessic de sal és menja divina. Es veu que potencia el sabor o una cosa així, jo no m'ho creia però és veritat. És preciós, és fantàstic, dóna peu a trenta-mil metàfores perfectes. Amazing que te cagas, vaja.
El que volia dir és que posar sal a la xocolata sembla una bogeria, i tot i així funciona. Dir que funciona precisament perquè és una bogeria seria bonic però seria mentida. No; simplement, resulta que funciona i la clau és, n'estic segura, la intensitat. Perquè el que fa la sal és fer encara més viva la intensitat ja evident de la xocolata, i la intensitat pot ser una meta o un modus vivendi, però tothom la té a la punta de la llengua i sobretot els més joves, sobretot els que creuen que el foc els corre per dins i l'estiu i la primavera, els àvids de tot diuen, diem, "jo vull viure i no existir, jo vull viure intensament, jo vull, jo vull, vull intensament, estimar intensament, tastar intensament, la felicitat intensa". Però la intensitat no és tan fàcil d'aconseguir com de dir. Perquè no és un element per afegir a la suma; no es pot estimar i després afegir-hi "l'intensament", de bon principi ha de tenir la llavor del descontrol: de la desbandada, de l'estampida i del corrent. Perquè la intensitat és salvatge, i moltes vegades la rutina va fent-nos anodins i acabem descafeinats, desnatats, sense armes per afrontar a queixalades aquest descontrol que porta la intensitat a les nostres vides. La intensitat és el resultat del xoc, de la violència entre uns altres conceptes que ja eren intensos en un primer moment i per separat. Com per exemple aquesta veu, aquesta música i aquesta poesia d'aquí sota que em moria de ganes de penjar des que m'ha vingut la "intensitat" al cap i als dits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada