Els nens dels contes

Quan parlem amb un cafè davant (un; només el teu) és tot plegat discursiu i ben lligat, literari i retòric. Fantàstic, fantàstic. Que fa mal escriure, que fa mal llegir, però és el camí, la lletra que fa sortir les coses de dins sembla ser que és l'únic camí. Mmmmm, potser també la música. Potser les coses boniques, tan clarament, tan simplement. M'agradaria saber què ens ha fet així. Ho penso sovint, ho penso molt més sovint del que reconec. No som només tu i jo, sinó una bona colla. Avui llegia per casualitat que Confuci va dir que "aprendre sense pensar és inútil; pensar sense aprendre és perillós". Ha, ha, ha ha ha. Però nosaltres som més de pensar sense aprendre, oi? Si més no, en aquest cas concret. És tan trist i bell, i és tan horrible posar junts aquests adjectius i quedar-nos tan amples. Et dic la meva teoria? La diré a tothom: crec que nosaltres som els nens dels contes. Que quan érem petits vam aprendre a estimar històries boniques, i després vam començar a voler-les trepidants, interessants, originals. Que un bon dia algú ens va dir allò de "quan les històries tenen final feliç, senyal que el final encara no ha arribat" i ens vam apuntar al carro del drama, que sempre dóna més joc. Que vam tocar amb els dits aquell amor dels poetes, l'amor de dir "perquè has vingut han florit els lilàs" (segueix-lo, segueix-lo, sé que el segueixes i això em fa feliç), i coses d'aquestes, i ara en tenim impregnada l'empremta, com d'una tinta espessa i multicolor que tot ho taca i ens encadena a la dictadura del color.

Som els nens dels contes, els que ja fa temps que intuïm que la realitat no és l'element que ens defineix, que fem el que fem sempre queda una engruna d'allò que seria, allò que podria haver estat si l'argument de cop i volta prengués un gir inesperat. Els nens dels contes que saben viure només a mitges (i m'excuso, de veritat, per haver-te inclòs en aquest grup més absurd que selecte), que no han sabut fer el gest de tancar el llibre. Com aquell a qui, "del poco dormir y del mucho leer, se le secó el cerebro"... tot i que prefereixo pensar que el cervell o el cor o el que sigui, no el tenim pas sec, sinó estovat de molts anys així, que tenim una sobredosi de somnis i aquestes coses passen, i així jo segueixo esperant -amb més o menys convenciment- superar aquest estadi de maduresa sempre relativa, amb una estètica entre naif i romàntica (en el sentit, és clar, del XIX que no hem viscut); tant quan ho faig expressament com quan no. Esperant -torno a un "nosaltres" que m'alliberi una mica- que algú ens perdoni per no saber posar els peus a terra. Esperant que algú ens perdoni per tenir la barra de dir aquestes barbaritats de nosaltres mateixos en atacs d'autocomplaença victimista. Esperar que ens perdonin perquè potser no és culpa nostra. Sí, com m'agradaria, saber què ens ha fet així.