Hi ha dies

Hi ha dies de tot. Bàsicament. També hi ha dies que no són dies de res, i avui suposo que un optimisme irritant com només el barroc pot aportar-me em fa dir que els dies de res són els pitjors. Ara bé; hi ha dies que sobrepassen de llarg la meva capacitat de descriure en paraules. Per una banda, hi ha dies com

Avui.

Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com

Ahir.

Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.


Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.