Nadales a l'octubre

La veritat és que a mi no em calen, que diguéssim, grans motius per escriure. Però això no vol dir que a vegades no hi hagi coses grans per escriure. Sempre que he volgut escriure sobre el Cor m'ha costat trobar les paraules, i deu ser -justificació fàcil, ho sé- perquè la música sempre pot anar més enllà de tot el que es vulgui dir. Aquesta és l'enèsima vegada que ho intento, i espero que sigui la bona. Vaig voler parlar-ne ja després de l'últim concert del Rèquiem de Fauré, a Granollers, quan no podia evitar recordar l'energia brutal en què havia tingut el plaer de participar i durant unes setmanes vaig viure encara dins el núvol de lux aeterna. I aquestes coses. L'altra vegada va ser fa gairebé dos anys, i ho recordo perfectament, quan tot semblava que anava malament i, tot i això un dia algú em va fer veure que els dissabtes, els dissabtes seguien funcionant. Quan em pensava que res m'animava, aquesta estona de cor em seguia il·lusionant. I poc a poc vaig tornar a afinar-me i amb els mesos, la majoria de les coses ja no eren tan greus. Però tot va començar un dissabte.

Així doncs, tot va començar un dissabte. Que la música emociona, això ja ho sabíem des del principi. Però de tota manera, no puc deixar d'haver d'agrair la música més viscuda amb les persones. Que no hi ha res com sentir aquest benestar com nostàlgic, com nyonyo, que dóna això de cantar nadales a l'octubre. Tan suaument, tan càlidament (que fa calor) The stars in the bright sky. Oh. Ullets d'estrelletes, tenim tots plegats. En un cor, el pitjor de cadascú no es nota tant i el millor es fa més gran en el conjunt. És, agafant les paraules d'algú que jo conec, un despertar. Un dia o altre ho havia de dir, això. I bé, les nadales de vellut a l'octubre em semblen un motiu tan bo com qualsevol altre.