Segon solstici,

quina casualitat, oi? Poder anomenar solstici també aquest altre
matí de desembre, fred blau que dèiem, matalassos al pati. Per mi ja és bon dia, altres encara diuen bona nit. La més llarga de l'any. La més llarga de l'any! I ara per fi hi haurà cada dia una mica més de llum. Una mica petita
llum petita, poc a poc: aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Solstici.
La paraula evoca el sol, i evoca l'estiu també encara que no sigui la intenció; en el meu pla neuronal, el solstici i el crepuscle són conceptes curiosament germans, acabo de fixar-m'hi: penso el "solstici" i l'imagino amb els colors ataronjats i violacis del crepuscle. Ho trobo divertit; hipervínculos cerebrals.

Solstici, el d'hivern. Sembla que ningú hi pensa mai gaire, en aquest, i en canvi és bellíssim, com l'hivern, que també ho és, fins i tot aquí que no neva "really?? what kind of christmas is it the one without snow?!?!?!?!?!?!?!" però vaja, què hi farem, ens està prou bé amb aquest fred blau. Entrem poc a poc en el terreny difícil del tema difícil: les ultimitats, la pena. Per avui ja n'hi ha prou, que de fet l'hivern tot just comença. Hivern per tirar endavant com bonament puguem, humanament, entre brogit i angoixes, com ho diu el poeta, sí, reconstruir la vida, a poc a poc i amb molta confiança.
Quina casualitat poder anomenat solstici també aquest altre, amb les mateixes parets rosades, els mateixos nens menuts una mica més crescuts, entenent més i millor moltes coses desenteses, aigua de llum que brolli de les pedres, abraçades d'una calidesa que a vegades semblava que les abraçades havien perdut, però no; aquest, (ara sense cursiva, per fer meves les paraules de MMiP) és l'esforç que mai no cau en terra eixorca.

Solstici segon, en solitud però no solitaris.
Amor i solstici, a mans plenes, a mans plenes.