Waldbeere

Waldbeere: el vapor que puja des del líquid, l'olor que omple la cuina. Només li falta música per satisfer tots els sentits: la tebior de la tassa, l'aroma potent, la mica d'acidesa a la llengua, l'inevitable plaer estètic d'estar bevent una cosa tan vermella. Tant, que no es pot beure fora de casa sense que algú et digui "uix! què veus?" i jo "sang." així, amb el punt, pausa breu, i un somriure que ho sostingui. I després "no, mira, olora, ja ho veuràs" i l'algú "buuuf que dolç, si sembla Red Bull", "I ara!".
Doncs això, waldbeere, records d'estiu i una calidesa hivernalíssima, desembríssima, de "tot és plàcid". Un recolliment en la intimitat de la tristesa pròpia, les llàgrimes pròpies i les dels altres, també, seves i íntimes. Anem en fila índia perquè necessitem estar junts, però volem cadascú el seu espai, no mirar ningú a la cara, ja hem somrigut prou entre mocs,
                                            ...de naus perdudes enmig de les ones...
                                                                                        fer alguna brometa innocent. És igual: waldbeere, allò tan propi de bufar sobre la infusió i tancar els ulls. No hi ha solució per fer més passables aquests hiverns, no hi ha més solució que la calidesa, que el gest tendríssim d'una mà que acarona, encara que així també faci la pena encara més viva.