"Posa-hi la novena, també", perquè és com dir que l'amargor de la cervesa endolceix la saliva. Perquè és necessari posar jazz a la vida, amanir així els abrils, els dies bons, els dies tristos, amanir l'espera i les ganes de deixar-ho tot o gairebé tot. Deixar pel plaer d'abandonar-se, deixar la vida que portem i marxar (he dit portem perquè parlo per mi però la veritat és que no en tindria prou escrivint-te postals) on les coses importants de veritat importin. Ostres, tu, quina tristor més injusta que m'ha sortit avui, si la realitat és una altra, és un swing amable, és un joc de ritmes i paraules, i posa-hi la novena que sempre s'hi guanya.
Em crema el sol sota la roba, només vull abandonar-me al passar lleu de les hores. Em fa basarda el mes que ve, i m'enrabia que la rutina converteixi el maig en un temps tan espaordidor. Vull veure la llum més enllà de la calor. Perquè tot és llum, tot és llum, ho vaig entendre fa dos diumenges, ho vaig entendre mentre em veia incapaç d'escriure res (i ara, amb confiança, he de confessar que després de gairebé tres anys m'està agafant la crisi de fe i em pregunto si abandonar la xocolata amarga seria un fracàs o una evolució) i em feia mal l'enyor i em feien mal els somnis. Em feia mal el dubte perquè no entenia que tot és llum: el sol i la lluna, la tarda i la posta, el zenit del migdia, el crepuscle, l'aurora. I s'ha d'aprendre a no aclucar els ulls, si tot és llum, si tot és bo.
Posa-hi la novena i deixa't gronxar: m'agrada molta altra música, però ara the mood és així com de jazz. Parlant amb aquella naturalitat de l'Ella o la Billie, que em fa tanta gràcia. Tot és llum i m'abandono a la llum; omple'm, ompliu-me, aclariu les ombres del pati, astres del món. Buf, quin munt de tonteries. Potser sí que hauria de tancar la paradeta. Jazz per amanir la tristor dels dies quan l'enyor creix massa, i per cantussejar la resta del temps perquè en el fons l'abril és tan feliç i tan vermell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada