Vivir lo inesperado

Vivir lo inesperado, van deixar caure un dia a Taizé. I amén. Amén. Que jo no vaig demanar una primavera però em va caure a sobre, m'ha caigut a sobre. I a veure com ho explico, que a vegades m'estimo més amagar-me darrere dels enigmes i les paradoxes punyeteres, m'estimo més prendre'm el temps necessari per escriure i reescriure el que sento i el que sóc, així amb la calma, com si tot es pogués escollir, com si qualsevol veritat es pogués capgirar només dient-la diferent. I pam, i tan feliç, escriure enlloc de viure, escriure en un món on l'única norma és la gramàtica descriptiva. Però sempre hi ha un però, i la calma no és per sempre. A més, és sa trencar la monotonia de la calma, buscar altres monotonies dolces que ens ensenyin coses noves. Primavera, principis. El trasbals és una necessitat, de fet, perquè cal guanyar la por. Cal acceptar els regals i menjar-se la por, és la vida, té de tot, empassar-se la por perquè és part del tracte (la por de trencar els regals i haver de conviure amb la certesa que ha estat culpa teva). A vegades el més senzill és culpar la verola borda, a vegades aprendre a viure fa molta mandra perquè s'hi està tan bé, entre excuses. Però vés per on, resulta que tenim una oportunitat, una oportunitat nova, preciosa, un trosset de sort tenim una oportunitat! Bé, reciteu amb mi, somrient i aixecant una mica les celles:
Ha, ha, ha, a veure què en fem.