La millor part de l'aventura

Els del cotxe del davant estaven parats al bell mig d'aquella carretera, amb les portes obertes. L'Arnau va ensenyar des de lluny uns gotims de raïm negre que havia agafat d'una vinya encara per veremar, i quan va tornar a entrar al cotxe jo vaig dir "espera, també n'agafarem una mica". Viatjàvem, doncs, picant els grans dolços de raïm madur, i amb les finestres obertes per sentir l'olor (de pluja i fulles mortes, de terra molla i de tardor); xerrant de vida i de coses i escoltant música maca a la ràdio: primer la de Catalunya Música, (intensament clàssics), i després la d'una ràdio (a la pantalleta hi deia "Penedès") amb molt bon gust, música ben triada per amanir un diumenge al migdia de tornada.

Deia a finals d'agost que tots acabem tornant, tornant on sigui, al lloc que anomenem "casa nostra", a la gent que anomenem "casa nostra". Ho deia per divagar sobre la teoria de la tornada, perquè ha sonat tantes vegades allò que tornar sempre és la millor part de l'aventura que tots tenim ganes de cridar que és mentida, i de demostrar que és mentida i que sigui ben mentida perquè hem tornat a les quatre del matí en un vol que anava tard i encara patint per la tempesta, i hem esperat les maletes més d'una hora i hem arribat a casa pensant que fuck-els-amics-de-les-arts i la seva veritat absurda. També n'havia parlat una tarda pel passeig amb un bon amic, i li deia que la tornada pot ser tan aventura com l'aventura mateixa, que refer l'espai dels motlles quotidians per a la persona que ha tornat -que no és la mateixa que va marxar- pot ser un procés tan incert i complicat -i tan transformador, també- com qualsevol aventura. Tornar, doncs, és-també-una-aventura, però no és cap millor part. No? -li deia jo. I ell, que és un savi antic i postmodern, em deia que ho interpreti com jo vulgui, que en el fons no deixa de ser una interpretació i que potser més aviat s'ha de veure l'afirmació amb una mena d'ironia.

Doncs ara ja hem tornat del tot, la tornada absoluta és aquesta, i els motlles no s'adapten a la persona nova que una aventura de tants mesos de primavera-estiu i calor ha deixat. Ara hi ha bassals i una fresca deliciosa que convida a passar les hores entre llençols i te calent. La tardor: abans deia que era la meva estació preferida, però em sembla que només ho deia per respondre a una mena de melangia obligatòria que descarta la primavera per evident, l'estiu per banal i l'hivern per -malgrat tot- massa fred. En tot cas, mentre torna l'olor dels diumenges amb bona música i bona companyia i olor de pluja en un paisatge bell ("podria ser la Toscana" em deia el conductor que era bona bona companyia, "no valorem el que tenim") l'aventura es fa més ferma, i encara que no penso dir que ara ve el millor, sí que penso que el que ve ara ens ha de transformar tant que mereix ser anomenat "aventura"; és la vida, jo què sé, tot són interpretacions i potser fins i tot es tracta només d'ironia. Com podria parlar-se, si no, de patentar les abraçades d'aeroport?

El desgavell

Ella riu en una foto a la platja. Va despentinada i no porta arracades; la senzillesa que fa els somriures més francs (perquè les arracades fan mirar els ulls!) només amb la plenitud dels llavis, la blancor de les dents i l'alegria sincera. Amb el vent que fa ha anat de ben poc que la fotògrafa no li plasma tota la pitrera, però al final només es veu la seva mitja vergonya i aquesta rialla marina. Una mena d'al·legoria del juny i de la joventut i dels començaments en general, amb aquesta frescor que eixampla els pulmons en un sospir de satisfacció. Aix. Ohquebé.

Ara, però, hem marxat lluny de les platges on les noies corren i riuen. Ja portem arracades perquè no les podem perdre entre onades; adéu onades, hola sapatosylibros... Tornem a ser éssers macrosocials que es miren el mar des del tren endormiscant-se, que es queixen de la brutícia que és la ciutat. Que cada vespre, tornant, eviten tocar-se la cara amb les mans. Perquè de bon matí la pell és un bédedéu del goig del tacte: els llençols, la roba, les carícies, l'aigua, el sol que saluda per les escletxes de la persiana. La pell nua ho rep i ho assimila i ho gaudeix tot, però això és abans que Barcelona ens imposi el seu vestit de pressa i suor i fàstic que només clama per l'aigua, l'aigua i el sabó i el llit altra vegada esperant que torni aviat la delícia del matí. I si jo -que sempre he defensat Barcelona perquè m'agrada de veritat- dic això és perquè em sembla fora de tota subjectivitat: els matins segueixen sent setembre, tot or i calidesa, una mena de paradís a cavall entre l'estiu i la tardor; després baixem al desgavell terrenal, que és soroll i enyor i son. Demana un temps d'adaptació, sí, demana moltes coses; demana comprensió, generositat i atenció com un nen repel·lent (a qui, per sobre de tot, segueixes estimant). I, de tota manera, la facultat de filoloHoghwarts segueix sent una mena d'oasi, tant desgavell com desgabell, amb un ritme que no es desmarca de la pressa de la ciutat, però que d'alguna manera se'n diferencia. Una altra olor, uns altres sons? No ho sé. Però la natura em dóna la raó: tots els mosquits de Barcelona viuen al pati de la facultat esperant trobar estudiants desprevinguts absorts en la lectura per devorar-los de viu en viu.

L'últim racó

Ens disposem a escurar l'últim racó de l'estiu. El setembre m'ha regalat una tranquil·litat preciosa, daurada i càlida com la sang i el sol del sud. L'últim racó de l'estiu és el que val per explicar les coses i anar fixant els records a l'ample gravat de la memòria, ara sí, sense sobresalts dels d'avui en dia. Ja no queden sobresalts de la pressa; potser l'últim racó de I'estiu ens ha portat sobres-alts d'un temps molt més contemplatiu, d'amor en clau de March quan "alt" volia dir "plaer" i sobres-alt, doncs, "excés de plaer". Aquest concepte, en un context de principis de setembre, és l'oxímoron màxim: no hi ha plaers excessius quan els dies són una bassa de llum de sol davallant a les sis de la tarda. No hi ha excés, és tal com ha de ser, les hores lentes quan ja no queda res per preparar, cap maleta per fer, cap imprevist per solucionar, només passejos i converses i visites a les àvies.

Aquestes dues o tres setmanes de setembre, quan el final es confon amb el principi, em recorden fins a quin punt és objectivament deliciós cada dia de la vida, cada moment que espera ser assaborit. Hmm, ja ho sé, que dir això no és gens original; m'excuso dient que els tòpics són sovint veritats gastades, però veritats, al cap i a la fi, i que ja fa dies que tinc molt clar que m'ha tocat una vida prou fàcil, i també per això em cal estar agraïda. L'últim racó de l'estiu és el sobres-alt de redescobrir què (o qui) és exactament "casa", durant el viatge o durant el retorn. " Casa" és qui t'ha acompanyat i qui t'ha enyorat, qui poc a poc ha anat compartint l'última matinada o descobrint el teu propi "últim racó". Les ultimitats, ja se sap, són un dels més grans misteris i compartir-les és potser la finalitat última de la vida.