Vint-i-set segons

Ni mig minut, res,
t'ho prometo;
vint-i-set segons comptats
trigo en fer-me la maleta.
Cada matí ens falten vint-i-set segons de son
i, ja desperts, tanquem sempre els ulls vint-i-set segons més
(són els que triguem a recordar quin dia és).
Per vint-i-set segons tots hem perdut trens
que hem vist marxar de l'estació mentre corríem.
Als bons llibres dius "va,
acabo la pàgina". Però quan l'has acabada
sempre llegeixes una mica més
-res, ni mig minut-.
Són els que manquen a les cançons dels Beatles que són massa curtes,
i potser els trobarem a faltar quan ens morim:
"ah, aquells vint-i-set segons que hagués pogut respirar,
que hagués pogut estimar..!"
Per morir-se amb vint-i-set segons n'hi ha prou,
potser menys i tot.
Quan es tanca la porta sempre penso
que si hagués tingut vint-i-set segons més
potser m'hauria assossegat,
potser no em caldria tornar enrere
a comptar-te les pigues.

Lemon tree

Sonava el vinil dels grans èxits de Peter, Paul and Mary i jo m'emocionava amb totes les cançons que sé de memòria i les que, sense recordar-les, també me les trobo dintre.

Uf. Hi ha un idealisme preciós que cada dia queda una mica més lluny. Miro al voltant i em cau la cara de vergonya. Penso que el món és un llimoner very pretty, and the lemon flower it's sweet, but the fruit of the poor lemon is impossible to eat. Quina pena.

He estat parlant amb gent gran aquests dies i m'he adonat que la majoria s'horroritzen i es commouen molt més que no pas nosaltres. Sembla com si el record llunyà de la guerra o la postguerra i la fam els obrissin a una comprensió de la realitat més clara, més... no ho sé. Menys d'acer, menys impersonal. Nosaltres també ens horroritzem, però no és el mateix. He vist una àvia plorant per la pobra gent que no coneix de res ofegant-se al nostre mar. Un plor senzill, sense escarafalls, lliure de la deshumanització que ens serveixen les notícies. Ja sé que plorar no arregla el món. Però si no sentim la desgràcia de l'altre, que algú m'expliqui exactament què és la civilització. La informació ve a raig, ve rigorosa i objectiva i asèptica: ens va erosionant el mecanisme de la compassió. Una senyora em deia "jo tinc tres llits buits, a casa. Que hi vingui una família d'aquestes que fugen!".

És igual, jo tampoc hi entenc d'aquest tema. Només dic que aquesta pena fonda dels avis ens va entrant a dins (com ha de ser) i no sé què en podrem fer. Potser l'amor de cada dia no serà suficient per viure amb aquest pes. Som molts els que anem fent la nostra vida i procurem re-aprendre a sentir l'horror tal com és, i intentem seguir apreciant el regal que és la pròpia vida com bonament podem malgrat aquest horror. És un regal que vessa de dolçor, haver nascut ara i aquí. I cal aprofitar-lo, és clar, i viure l'alegria que ens ha estat donada sense haver-la merescuda més que ningú altre. Però jo diria que és millor mossegar, ni que sigui una mica, l'amargor de la pena que compartim amb aquells altres. Com a mínim això.


(O això)

To sleep, perchance to dream

De cara al cel enfonsar-me:
que Gaia m'aculli als seus braços
i faci de mi una pomera.

Aprenentatge

Fa uns quants dies que em sento molt rara perquè no escric. I per tant començo a escriure, que em sembla que és el que necessito. Sempre fos així de fàcil d'endevinar. I escric sobre aquest buit estrany que ha suposat el final del projecte, del meu projecte important. del que havia acabat esdevenint no només una rutina i no només una il·lusió, sinó això, un projecte, un objectiu, una fita que ara ja ha passat.

És curiós com els dies em passen més lents des que no escric. Perquè ara penso si només en fa dues setmanes i em costa de creure. I tenia ganes de fer una redacció, com a l'escola, sobre què he après, perquè una de les coses més importants que he après és precisament que cal escriure. Què fa que valgui la pena la vida? Jo diria que la vida en ella mateixa és un valor, especialment quan no tens l'obligació de lluitar per sobreviure. I llavors, doncs, el temps passat què és? Temps que hem perdut perquè ja no el tenim al davant? Ho dic pensant sobretot en aquella recança d'alguns per fer-se grans. En la meva tia negant-se a dir, tota la vida, quina edat té. En la frontera (absurda, suposo) dels trenta que comença a atemorir els que són una mica més grans que jo. Quan vaig començar a escriure el meu diari d'un any sencer la meva intenció era demostrar-nos (demostrar-li, de fet, i també demostrar-me) que el temps passat és temps guanyat perquè la felicitat que hem anat vivint s'emmagatzema en la substància fràgil que és la memòria i, bé, anar fent. De tota manera jo diria que aquesta és una idea raonable tenint en compte que l'alternativa no és pas la joventut eterna sinó l'angoixa, la impotència de frenar un temps que ens transcendeix. No hi podem fer res, no són unes normes que es puguin canviar: es tracta de jugar, i prou.

Però cal escriure perquè tots aquests dies viscuts són tresors que s'acumulen i es dilueixen en el mar bastíssim dels nostres records, d'aquest "temps guanyat" que, en el fons, es va desdibuixant en una massa amorfa de sensacions i records aïllats que no acabem de situar, que no acabem de concretar, que no... I suposo que per això tothom fa mil fotos a tot arreu, a qualsevol viatge, per assegurar-se que deixa el marge tan petit com sigui possible a les trampes que fa el cap amb els records. I per això estic tan contenta de les quatre llibretes amb 366 dies escrits que m'han acompanyat de febrer a febrer i que ara reposen en una prestatgeria blanca (la seva fita, el seu lloc). Suposo que d'alguna manera esperen que al cap dels anys torni, jo, a llegir aquestes fotografies de paraules que he anat fent per preservar el tresor tan valuós que és aquesta joventut que sense remei s'escapa, com una mena de fòssil de la memòria artificial. I he après que l'esforç d'escriure val molt la pena, igual que l'esforç d'estimar bé i amb paciència, que l'esforç de trobar temps per visitar els avis o l'esforç de vetllar per un trosset de silenci enmig d'aquest soroll que no s'acaba.