A Mallorca

A veure com començo: jo no coneixia Mallorca. No hi havia estat, vaja, i això no té res d'extraordinari perquè excepte alguns grans afortunats, la llista de llocs on no hem estat sempre és molt més llarga que la de llocs que hem vist. Pot ser que, bàsicament, no existeixi una llista de llocs on no hem estat. Ai, sí, l'ample món, i tot això. Jo tenia, això sí, abans d'anar a Mallorca, una certa relació amb els mallorquins (les mallorquines, de fet); una idea vague de cantarella dolça comuna en totes elles, i a cadascuna el seu encant particular. A part d'això, la meva relació amb Mallorca consistia sobretot en aquest poema de Rosselló-Pòrcel, que em va retornant periòdicament a la memòria perquè els dos últims versos no han deixat de ressonar-me dins des de fa tres anys.


A Mallorca, durant la Guerra Civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.




Uf.

Calia deixar una mica d'espai, perquè això tan gros reclama el sospir, reclama una aturada. Ara, a més, estic pensant que és bastant inútil parlar del viatge o parlar de l'illa. Què he de descriure, jo? Com representa que podré descriure els colors, la pedra blanca o aquella llum que m'obsessiona? Respirar amb golafreria l'essència del pi i la flor del taronger; acaronar l'escorça vella de l'olivera... La bellesa ens col·lapsa els sentits i al mateix temps ens obre una set infinita, aquell pensament de hi ha més bellesa allà fora. Copsar-la és un plaer salvatge que fàcilment esdevé una necessitat. Però només copsar-la, vull dir! Res més. No es pot abraçar el mar ni els estrips de cotó fluix que hi planen, no es pot beure de la claror de la posta de sol. Només, simplement, contemplar i meravellar-se. Conscientment, profundament, visceralment. Això, a mi, em representa un alliberament. Que l'horitzó m'atregui, però no m'estiri, em suposa un gran alliberament.

No he dit el que volia dir, però ho deixaré aquí.