0033

Telèfon i mocs i llàgrimes i teoria, moltíssima teoria que com sempre no em serveix de gaire però és l'únic que es pot explicar. Canviem els papers, i ara ets qui no sap què fer, però és que han canviat tantes coses, tantes, que no sabria dir-te com era aquell punt de partida abstracte. Em dius que els buits no s'omplen amb grans coses, sinó amb sorra, amb amor que s'escola per tot arreu fent-nos éssers més enters i cohesionats, però que donar-se fa por, i jo et dic que no, que donar-se no fa por, i no sé si és mentida o no ho és.



Tu ets la meva tendresa sempre present, qui em va avisar abans de res, qui em coneixia millor del que jo sospitava, qui va ser més lúcid. Tu ets un altre "a l'altra banda d'un fil", un altre dels que té un tros de mi, però tu més que ningú. Més que ningú. Perquè passi el que passi, fa molt temps que tens aquesta deliciosa incapacitat per fer-me mal.



Ajuda'm a volar, que em fa molta falta. Ajuda'm a volar que em sento els membres entumits i tinc ràbia de la que mata tot el que toca i tristesa de la que liqua les entranyes. Porta'm allà on les roses són conceptuals i l'horitzo no existeix, perquè és on el posem nosaltres. Tu que mires amb aquesta mirada de poeta que no té qualsevol. Tu, que trobaries la manera de travessar-me l'ànima sense ferir-me; i fas la meva solitud una mica més xocolata i menys amarga.

Take me home

Música antiga i aquella sensació estranya de tempus fugit. La responsabilitat d'haver començat a córrer i no poder parar, la responsabilitat de fer amb decisió uns passos que no tornaran mai més. Els primers que no tornaran mai més.
Sona folk, i jo sé que un dia això serà "aquella música", com ja ho és per a tants altres. Que hauré de mirar enrere i endavant, i acceptar que els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. Caminaré per carrers de sempre i potser veuré algú que vaig estimar i ja no reconec. Tots haurem canviat, i segurament serà a millor. I si no ho és, tampoc hi podrem fer res.
En un món provisional, el temps continua sent sempre irreversible. I que així sigui.

Pessic

Com si estiguéssim per sobre d'algú o d'alguna cosa, ens atrevim a jutjar-ho tot, sense tenir en compte que qualsevol situació, sempre, podria ser d'una altra manera. Etiquetem les persones de vulgars, banals o superficials, en la nostra pròpia ceguesa. Obcecats en veure només allò que estem convençuts que és. I això és una altra manera de no deixar-se sorprendre. De no entendre, per voluntat pròpia, la infinitat de disfresses que pot tenir la tendresa o la bondat, entre d'altres valors universals que segueixen, com sempre, presoners dels nostres prejudicis.
I de ben poc ens servirà la bona voluntat dels nous propòsits si no tenim l'objectiu (dificilíssim) d'arreglar els defectes que vénen de fàbrica.

S3

Degluteixo una taronja. Tenia gana.
Davant, deu pàgines de literatura universal, el llibre i els exercicis de mates i els apunts de l'examen teòric de demà d'educació física.
A les orelles, música estranyíssima: experiments, descobriments, d'aquells estils que ningú sospita que jo escolti. (quan dic de Tot, no exagero tant)
Al cap, una idea "pot ser que necessiti descansar de mi mateixa un temps" i una gran certesa: sóc estúpidament propensa a perdre el temps.

Sentència

Este instante, dentro de un momento, será sólo un recuerdo.

Influències i filosofia

Ningú té respostes. Però jo les desitjo, com fan i han fet tants altres.

En provar de concebre la idea d'un Univers tan gran que és inconcebible, es veu la petitesa de cadascun de nosaltres. És una gran sorpresa. Tan fràgil i tan efímer. Tan insignificant en un entorn que no comprenem, i que probablement mai arribarem a comprendre. On són els límits? On és el centre? Quina és la nostra funció i, sobretot, quina finalitat té, tot plegat? Si és que té alguna finalitat, és clar. Costa de creure que no la tingui. Un cop s'abraça el dubte, no s'arriba mai a cap seguretat. La veritat! Què és la veritat? És difícil acceptar que no podem assolir cap veritat absoluta més enllà dels límits del nostre planeta. O sí? Qui sap, qui sap.

Tantes preguntes descomunals, que surten de la més absoluta petitesa. No és meravellós? L'ésser humà, més minúscul que un electró d'un àtom en una partícula de pols perduda enmig del cel infinit. Perduda i, no obstant, lliure. Potser no de moure's, arrossegada pel vent, però si lliure de desitjar, d'anhelar saber què és el vent, què és el cel i per què és una partícula de pols.

Doncs cadascun de nosaltres, que no compta per res, que en el fons no és més que un encadenament de casualitats, té un altre Univers inimaginable dintre seu. Cadascun de nosaltres pot construir, dintre seu, una curiositat ferotge, una ambició incansable, un amor pur. Tot.

On s'acaba, doncs, tanta immensitat? Oceans dintre dels oceans. No puc esperar comprendre-ho tot. Ja ho sé. Ja ho sé.

Ostres, quan he començat a escriure volia fer un text breu. Crec que això és més un vals...

Més rampoines

"Mirar
Les coses no només són com són.
També són com ens les mirem.
I no és cap atac d'optimisme; ni tan sols és optimisme. És la constatació d'un fet. És molt important saber veure, veure-hi clar i tocar de peus a terra. Però així d'important és saber mirar amb un prisma que deixi espai per a nosaltres mateixos en la nostra vida. Les coses no només són com són, també són com som!
Primer veure, després mirar. Finalment, meravellar-se. Quan no en som capaços, és que alguna cosa no funciona.
Està bé, haurem de canviar.

Haurem d'aprendre a establir prioritats, a deixar-nos portar pel corrent quan calgui; a nedar amb força, quan calgui. Haurem d'aprendre a buscar la veritat, la nostra veritat que és única, irrepetible i, és clar, canviant. Haurem d'aprendre a ser, sense més, i no limitar-nos a existir com bonament podem. No. Ens haurem de rebel·lar contra nosaltres mateixos i la nostra por de ser lliures. Haurem d'aprendre a dir no. No! No! No!
Però sobretot, sí, per damunt de tota la resta, haurem d'aprendre a mirar (nos) amb dolcesa, i assumir que el que volem és relatiu, que el futur és relatiu, que estem subjectes al canvi universal.
I punt."