Jo voldria

Jo voldria ser més capaç i menys exigent, voldria no tenir mai més vergonya de cap llàgrima. Voldria saber parlar del que em fa mal amb qui ho ha d'escoltar, voldria treure el que s'ha acumulat aquí dintre durant tants anys. Voldria que aquesta vida que encara és tan breu no rebutgi el seu propi caos, perquè és seu. Voldria plorar hores i hores tot el que m'ha quedat per plorar, però sense victimismes ni ressentiments ni crueltats com la bellesa de la tristesa (que ho és molt, de cruel). Voldria condensar-me en un mar petit i fluent, i abandonar per una estona la tensió de la corda. Voldria ser capaç de demanar ajuda quan la necessito i no quan ja ha passat tot i ja tinc una mica més de gel a dintre, i dir "mira que bé que ho he fet, i com ho vaig superant", que no és mentida, però continua sent força terrible. Sí, voldria plorar i plorar tot el que m'ha anat quedant per plorar amb tants anys. Anys feliços, és clar, però en els que no he acabat de fondre tant fred aquí a dintre. Deu ser que això no es pot fer. Que mai ho podré fer, o que ningú ho podrà fer. I seguiré volent plorar el silenci de les meves emocions, i la bellesa de les meves follies, i la fugacitat d'aquest raig de sol daurat que em recorda que l'estiu de la meva vida tot just ha començat, i que encara queda molta partida per jugar.