Viure en la ignorància

El desconeixement és l'arrel de molts dels mals del món. D'això no en tinc cap dubte. La ignorància provoca prejudicis, por, fins i tot odi. I costa molt posar pedaços a aquesta situació general perquè a molta gent, el que no sap, tampoc li importa massa. Pel que fa a mi mateixa, normalment diria que s'ha de saber per jutjar, que de la informació es deriva la opinió. Però avui em contradiré una mica -per variar, que quasi no ho faig, això de contradir-me. No vull saber, no vull estar informada ni que ningú m'expliqui tot el que no veig. I el que no veig són moltes coses! Però sincerament, sóc molt més feliç quan el meu no-saber calla respectuosament en comptes d'aquesta mitja-informació impertinent que es passa el dia tocant la pera al meu cap (la pera, en fi, ja ens entenem). Me la bufa el que els altres pensin de mi, perquè no és, ni de bon tros, el més gran dels meus problemes. Jo ja sé que tothom en té, de problemes, i em sap greu ser egoista però per ser sincers, ara mateix els meus són els que em toquen més de prop (això de ser egoista, per cert, és molt més comú del que tothom vol pensar). Abans de començar a salvar el món, hauria d'arreglar tot aquest meu desgavell que fa massa temps que dura.

Jo em pensava que ho sabia tothom, això del desgavell, però es veu que no, tu, que encara queda qui no ho sap. Però segurament prefereix viure en la ignorància. Jo respecto el seu dret a fer-ho, i a canvi només demano que em deixin tranquil·la, perquè ja sé que moltes coses van malament, i no vull que ningú em vingui a ampliar la llista. No gràcies, deixeu-me ser ignorant, ingènua i feliç, feliç en la mesura que es pugui, que prou feina tindrem.

Lògica

Si no som res, senyal que som alguna cosa.

Ahir, enllà

Ens fem por. Ens fem por els uns als altres, és tan trist però tan veritat. Por de dir les coses i de no dir-les, de sentir i de no sentir, de fer i de no fer. I oblidem. Ens oblidem de les coses i ens oblidem els uns als altres i diem que, vaja, que són coses que té aquest cervell nostre. Potser deu ser allò de fer servir només un petit tant per cent de la nostra capacitat real (no com feia Matilda!) i deixem que les coses passin, i ens deixem passar. Oblidem sempre allò que és més important. Però és tan quotidià, tan present sempre aquest oblit, que el veiem com si no hi hagués cap manera de fer-lo fora de les nostres vides. He sentit dir que el secret de la felicitat rau en la bona salut i la mala memòria. Però jo crec que l'oblit es menja les nostres vides. Però escolta'm, tu que ets sempre una mica enllà, saps què farem? Agafar l'oblit per on es pugui, i devorar-lo a queixalades. Aprendre a ser impertinents amb el temps que ens vol conquerir la memòria. I si mai em busques, jo em deixaré trobar. Quan miris enrere, et donaré l'empenta que et cal per anar endavant. "Digue'm per què plores, fill meu", i sabràs que jo estic vora teu, vora teu.

Passat

Veure't de reüll, i ja està. Tot per terra, jo per terra, tanta autofeina per terra. La casualitat s'ho passa molt bé putejant-me. I no fa cap gràcia, cap ni una. Resolem-ho doncs, d'una vegada: no "he sortit de" sinó que "sóc en". No és només per això, no, és clar que no. Però un passat que m'encalça no m'ajuda. Ara bé; combatré el passat amb passat. A veure què s'hi pot fer.

Viure amb tu

És complicat, a vegades, ja ho saps. Per ser més exactes, viure amb mi és complicat, força sovint. No, viure amb tu no ho és. Perquè alguns dies ploro, i explico històries crues, o reivindico el meu dret a ser infeliç. No com tu, que fins i tot quan les coses es posen més difícils, busques solucions, perseguint la felicitat allà on es trobi. I m'hi arrossegues sense que jo hi pugui fer res. Durant molt temps em vaig preguntar què era allò que, quan estavem juntes, ens feia tan invencibles. Encara no ho sé, però estic segura que és aquella mica de mi i de tu que es complementen fins que no fa falta res més. I allà on siguem (i mira que hem estat lluny!) som felices. Saps com t'agraeixo això? les vegades que m'has vingut a rescatar de la meva foscor i m'has dit "mira, Neus, fixa't una mica en tanta ombra, acostuma-hi els teus ulls plorosos, i hi veuràs un interruptor que t'espera." I és igual que a vegades ens perdem de paraules. Sempre quedarà aquest amor com un mar de girasols, o com un mar a seques, per agombolar-nos serenament. Sempre quedarà un raconet del nostre afecte, escampat en pinzellades a la meva vida i a la teva, que no t'abandona, que no m'abandona. Els nostres projectes, el nostre demà, el nostre futur. M'alegra que siguis tot això. Viure amb tu és un plaer plàcid i senzill. Tu i jo sense floritures; tu i jo, de versos curts.

Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.

Per una copa

Molt bé, ja has demostrat a tothom tot el que volies, i més. Ja has deixat clar què no et fa por, quina és la teva ambició i tot el que no t'importa. Ara, si vols, podem agafar una copa de vi blanc (només una, deixem-ho clar) i brindarem per totes aquelles coses que no has demostrat, les que et fan por, les que no t'has atrevit a somiar, les que t'importen. Beurem per tot allò que has amagat darrere unes ganes desmesurades, descarades, desvergonyides, de buidar la vida d'un glop. I, mira, per dir-ho ben clar, no crec que amb una sola copa en tinguem prou per brindar per tantes no-coses.