Novembre

He esperat amb tanta ànsia l'estimat novembre! I la veritat és que va arribar amb una parsimònia deliciosa. Aquella pluja fina que tot ho estova i els dies curts i tranquils quan el vent no fa fred i el sol no fa calor -això vol dir que facis el que facies et sents bé-. Abans de cedir a la gelor, el pas de l'octubre al novembre regala fulles de mil colors. L'essència de la tardor, amb el seu nom escrit a cada obra d'art que cau dels arbres, i tot sembla tan càlid que cada alenada és un plaer. Però tal com passa sempre, l'encant del temps es marceix amb pressa i l'estimat novembre ara només em porta dies curts i foscos, i el fred, malgrat les mantes, assetja des de l'ombra, ferotge. Novembre és més suau, però no deixa de ser la continuació d'un temps llarg, llarg, llarg, de petits hiverns quotidians (tot això, i l'hivern no ha ni començat) i petites mentides íntimes (millors que les veritats, tan agudes, tan punxants). I encara que he tastat l'alegria ensucrada de mel i ametlles i caliu que m'ha portat el novembre més jove, he de confessar una petita decepció amb ell, per lent, i amb mi mateixa, per impacient. Sóc difícil de complaure. Vull passar per sobre de tot això, i confiava en el novembre per aparcar aquesta asfíxia amb la llum metàl·lica i sofisticada dels seus dies blancs. Però em fa mal confessar que malgrat tots els regals que m'ha fet el novembre, i tots els seus encants, no em puc estar d'observar que, ara, la sopa es refreda més de pressa.