Viure amb tu

És complicat, a vegades, ja ho saps. Per ser més exactes, viure amb mi és complicat, força sovint. No, viure amb tu no ho és. Perquè alguns dies ploro, i explico històries crues, o reivindico el meu dret a ser infeliç. No com tu, que fins i tot quan les coses es posen més difícils, busques solucions, perseguint la felicitat allà on es trobi. I m'hi arrossegues sense que jo hi pugui fer res. Durant molt temps em vaig preguntar què era allò que, quan estavem juntes, ens feia tan invencibles. Encara no ho sé, però estic segura que és aquella mica de mi i de tu que es complementen fins que no fa falta res més. I allà on siguem (i mira que hem estat lluny!) som felices. Saps com t'agraeixo això? les vegades que m'has vingut a rescatar de la meva foscor i m'has dit "mira, Neus, fixa't una mica en tanta ombra, acostuma-hi els teus ulls plorosos, i hi veuràs un interruptor que t'espera." I és igual que a vegades ens perdem de paraules. Sempre quedarà aquest amor com un mar de girasols, o com un mar a seques, per agombolar-nos serenament. Sempre quedarà un raconet del nostre afecte, escampat en pinzellades a la meva vida i a la teva, que no t'abandona, que no m'abandona. Els nostres projectes, el nostre demà, el nostre futur. M'alegra que siguis tot això. Viure amb tu és un plaer plàcid i senzill. Tu i jo sense floritures; tu i jo, de versos curts.