Ens fem por. Ens fem por els uns als altres, és tan trist però tan veritat. Por de dir les coses i de no dir-les, de sentir i de no sentir, de fer i de no fer. I oblidem. Ens oblidem de les coses i ens oblidem els uns als altres i diem que, vaja, que són coses que té aquest cervell nostre. Potser deu ser allò de fer servir només un petit tant per cent de la nostra capacitat real (no com feia Matilda!) i deixem que les coses passin, i ens deixem passar. Oblidem sempre allò que és més important. Però és tan quotidià, tan present sempre aquest oblit, que el veiem com si no hi hagués cap manera de fer-lo fora de les nostres vides. He sentit dir que el secret de la felicitat rau en la bona salut i la mala memòria. Però jo crec que l'oblit es menja les nostres vides. Però escolta'm, tu que ets sempre una mica enllà, saps què farem? Agafar l'oblit per on es pugui, i devorar-lo a queixalades. Aprendre a ser impertinents amb el temps que ens vol conquerir la memòria. I si mai em busques, jo em deixaré trobar. Quan miris enrere, et donaré l'empenta que et cal per anar endavant. "Digue'm per què plores, fill meu", i sabràs que jo estic vora teu, vora teu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada