En la meva emoció

És una sensació estranya, avui, escoltar aquelles cançons que, en la meva llengua i la meva emoció, algú va escriure anys abans que jo nasqués. Una sensació estranya perquè sembla que sonin als indrets més recòndits del meu ésser. I ningú m'intuïa ni m'esperava per cantar-les amb una veu nova; que la meva veu és tan nova com totes les altres veus que han sonat amb el so de la vida, que han cantat des del principi dels temps en la meva llengua o en la meva emoció.

És una sensació estranya, avui, cantar aquestes cançons que, en la meva llengua i en la meva emoció (sobretot en la meva emoció), escriu la meva mà des de cada bocí del meu ésser. Una sensació estranya perquè sé que molts alens s'han apagat abans de poder cantar-les amb les seves veus antigues (com una veu greu, profunda, pausada que reté la meva memòria candent). I m'agrada pensar que intueixo la seva presència a través del temps, m'agrada pensar que aquesta separació és només relativa. En la meva emoció i en la meva llengua, m'agrada escriure que una veu greu, profunda i harmoniosa, no morirà mai mentre la seva cadència estigui amagada en algun racó de la meva.

Igual

Quan tenim tanta pressa per recomençar sempre, ens sentim com si els nostres cicles no s'acabessin de tancar mai. Ens sentim com si les nostres cançons sempre sonessin igual, com si la nostra poesia sempre anés a parar als mateixos versos. I pot ser, pot ser, pot ser que estiguem construint una inestabilitat rutinària. Però segur que algú s'atreveix a dir que no, que això és forjar un estil. Segur que d'alguna manera això no deixa de ser una actitud sempre revolucionària. I serà així, serà joventut delicada i ferma, serà llibertat que vaticina nits de pell de gallina.

Incís

Que diguin el que diguin, viure és fantàstic, però dur. És dur com una queixalada furiosa, dur com aprendre a estimar-se, dur com despertar-se enmig d'una tempesta, dur com navegar sempre entre obsessions i perdicions. Dur, per envejar els que tenen tendència a ser feliços; dur, per admirar els que aprenen a conviure amb els seus fantasmes. Viure és dur perquè vol dir lluita i sang, i cops i guerra, vol dir mentida, vanitat, ambició. Viure és una ambició com qualsevol altra, una ambició més de la nostra llista d'ambicions inconfessables (i dir, amb els sentits emboirats, que ambicionem viure més que cap altra cosa, n'és la prova). I viure és també una necessitat, alguns dies més que uns altres, quan el viure es fa feréstec i podem intuir que existeix un no-viure. És una necessitat quan la vida es fa salvatge, i quan es fa cruel però no podem deixar d'estimar-la. I no, no podem deixar d'estimar-la. Encara que ens esgoti i ens manipuli, encara que ens converteixi en un garbuix d'emocions detestables, encara que ens enfonsi en la pols, en el fang, en el sutge. L'estimem perquè sense ella, sense ella seriem pols o fang o sutge.

Viure és dur, diguin el que diguin. Dur com cremar-se per dins mica en mica, dur, sí, dur com navegar sempre entre obsessions i perdicions. Però això és una altra història, i ja en parlarem un altre dia.

Qui n'ha begut

D'això del Carnaval, qui n'ha begut en tindrà set tota la vida. El fred, la son, el cansament prenen altres dimensions. Però la música (ai, la música!) ens mou a tots en un cúmul d'alegria i buenrollismo. Tots estem contents, i aquesta escalfor al cos que dura ben bé una setmana... i que encara ens escalfarà una bona temporada. Em sap greu, sóc així; som així! Vilanovins, romàntics empedernits enamorats del Carnaval per autocomplaença (un Carnaval tan dolç, tan dolç, que l'amanim amb vinagre per fer-lo més picant). Que sentim una xaranga en algun lloc, i parem bé l'orella; que intuïm el Turuta i ens brillen els ulls. Que inhalem aquest aire carregat de dolçor i creiem tastar la felicitat embolicada amb papers de colors.

Qui n'ha begut, en tindrà set tota la vida. I qui cregui que només són ganes de festa, s'equivoca perquè, de ganes de festa, n'hi ha moltes, però aquella "alguna cosa més", no m'atreviria jo a definir-la.

Irritar

2 tr BIOL/PAT Produir en la matèria viva modificacions funcionals com a reacció a estímuls potencialment nocius.

Hi ha coses, i persones, que m'irriten profundament. I jo voldria que no em passés, de veritat que ho voldria, i en alguns casos vaig superant-ho poc a poc, enderrocant barreres que s'havien alçat silenciosa i ràpidament. Faig el que puc. Sempre dic que faig el que puc -i tot i que a vegades no és veritat, també és cert que a vegades faig el que no puc i me n'acabo sortint.

Què hi farem! És exactament això: si jo sóc matèria viva, em modifico funcionalment, en reacció a estímuls que em resulten nocius. Tothom tranquil, sabem que la capacitat immunològica és més de la que creiem. Tothom tranquil, tot es posa al seu lloc un dia o altre.

Fotografia

Totes les finestres són tancades, però passa l'aire per les escletxes, i la porta no para de moure's. La fusta de casa cruix. El silenci és líquid i dens, i el soroll, quan hi és, l'esquinça amb crueltat, talment unes dents serrant la carn crua. I tot és baix, gris, decadent. Cap fotografia de la vida no pot sortir bé, en aquest moment. Em consolo pensant això, i que ni tan sols la persona més optimista no podria veure-hi més enllà de la decrepitud malaltissa de tot plegat. Però jo m'aixeco i tanco bé la porta. Ara ja estaré sola amb el xiulet del fred que sacseja la persiana. Ara ja estaré sola amb el meu insomni o amb els meus malsons. Suposo que, triar per triar, escullo estar aquí escrivint per a la gran xarxa inútil. Designis apocalíptics i misèries d'estar per casa conformen l'inventari de grans frases, ressonants i ressonades a les orelles de tothom. Buides, vanes, estèrils es miri per on es miri. Desesperances superficials, desesperacions trivials, llàgrimes que s'assequen de pressa. Mil emocions efímeres, i ens oblidem de què és un sentiment, esclaus de mostrar a tothom que som molt sensibles i fràgils, intel·lectuals, o que sabem fer servir adjectius interessants. Tot per a la gran xarxa.

Ens hem dedicat a buidar les paraules fins a fer que fins i tot el mateix buit sigui superflu.

Tot segueix el seu curs, l'aire no para de moure's. I jo hauré d'anar a enfrontar-me amb un descans, ple del que sigui, ple de mort, de culpa, d'ambició i de sang, ple de mi, suposo, en el meu cantó més fosc i més terrible. No puc evitar preguntar-me què en diria Freud.

Un dia

Un dia viuré en una caseta antiga de pedra i de fusta, amb la teulada de pissarra. Serà dalt d'un turó i només sentiré el so dels ocells i d'un rierol, i del vent entre les fulles.

Un dia les estacions tindran un pas lent i pausat que no molestarà ningú. La tardor enjoiarà el jardí amb els colors del sol a la posta, daurats rogencs fins i nerviosos que, talment raigs de l'astre rei, voleiaran per enriquir el so de les meves petjades. Cada hivern serà fred i nevat, i jo el veuré passar rere el vidre sense cap por de la seva mossegada, perquè dins la meva caseta el foc cremarà per escalfar les meves mans ja massa seques, ja massa velles. La primavera, poc a poc, construirà la simfonia de vida que és el so de les flors en néixer, el so de la llum en trencar l'aire; i ja tot serà tan verd, i tan nou. I l'estiu serà un tapís de finestres obertes, blat onejant, cels radiants en els dies llargs. Postes de sol eternes, i nits perfumades de flors de taronger i lavanda.

Fins que tot torni a cobrir-se de la dolçor del setembre, i un any més estigui en marxa. Sense pressa, sense por. Només amb la quietud serena del dia que vindrà quan avui hagi acabat, no pas abans. I em faré vella sense recança, respirant al ritme de la música eterna dels ocells i d'un rierol, i del vent entre les fulles.

Hormones bis

Doncs no deuen ser les hormones, perquè això no hi ha qui ho pari. Que què necessito? Per començar, m'aniria bé un lloc apartat per no espantar ningú. I vaja, un bitllet només d'anada a on sigui també solucionaria moltes coses.