Incís

Que diguin el que diguin, viure és fantàstic, però dur. És dur com una queixalada furiosa, dur com aprendre a estimar-se, dur com despertar-se enmig d'una tempesta, dur com navegar sempre entre obsessions i perdicions. Dur, per envejar els que tenen tendència a ser feliços; dur, per admirar els que aprenen a conviure amb els seus fantasmes. Viure és dur perquè vol dir lluita i sang, i cops i guerra, vol dir mentida, vanitat, ambició. Viure és una ambició com qualsevol altra, una ambició més de la nostra llista d'ambicions inconfessables (i dir, amb els sentits emboirats, que ambicionem viure més que cap altra cosa, n'és la prova). I viure és també una necessitat, alguns dies més que uns altres, quan el viure es fa feréstec i podem intuir que existeix un no-viure. És una necessitat quan la vida es fa salvatge, i quan es fa cruel però no podem deixar d'estimar-la. I no, no podem deixar d'estimar-la. Encara que ens esgoti i ens manipuli, encara que ens converteixi en un garbuix d'emocions detestables, encara que ens enfonsi en la pols, en el fang, en el sutge. L'estimem perquè sense ella, sense ella seriem pols o fang o sutge.

Viure és dur, diguin el que diguin. Dur com cremar-se per dins mica en mica, dur, sí, dur com navegar sempre entre obsessions i perdicions. Però això és una altra història, i ja en parlarem un altre dia.