Totes les finestres són tancades, però passa l'aire per les escletxes, i la porta no para de moure's. La fusta de casa cruix. El silenci és líquid i dens, i el soroll, quan hi és, l'esquinça amb crueltat, talment unes dents serrant la carn crua. I tot és baix, gris, decadent. Cap fotografia de la vida no pot sortir bé, en aquest moment. Em consolo pensant això, i que ni tan sols la persona més optimista no podria veure-hi més enllà de la decrepitud malaltissa de tot plegat. Però jo m'aixeco i tanco bé la porta. Ara ja estaré sola amb el xiulet del fred que sacseja la persiana. Ara ja estaré sola amb el meu insomni o amb els meus malsons. Suposo que, triar per triar, escullo estar aquí escrivint per a la gran xarxa inútil. Designis apocalíptics i misèries d'estar per casa conformen l'inventari de grans frases, ressonants i ressonades a les orelles de tothom. Buides, vanes, estèrils es miri per on es miri. Desesperances superficials, desesperacions trivials, llàgrimes que s'assequen de pressa. Mil emocions efímeres, i ens oblidem de què és un sentiment, esclaus de mostrar a tothom que som molt sensibles i fràgils, intel·lectuals, o que sabem fer servir adjectius interessants. Tot per a la gran xarxa.
Ens hem dedicat a buidar les paraules fins a fer que fins i tot el mateix buit sigui superflu.
Tot segueix el seu curs, l'aire no para de moure's. I jo hauré d'anar a enfrontar-me amb un descans, ple del que sigui, ple de mort, de culpa, d'ambició i de sang, ple de mi, suposo, en el meu cantó més fosc i més terrible. No puc evitar preguntar-me què en diria Freud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada