De problemes, així diguéssim, intrínsecs, en tinc alguns de més grossos i alguns de més petits. Cadascú té els seus. Però a vegades no puc evitar preguntar-me quins d'aquests trets psicoelquesigui que m'amarguen la vida són circumstàncies i quins realment són "de dintre". Quins m'han vingut de fàbrica i quins m'he anat posant a l'esquena per incompetència meva o dels altres.
Trets com callar sempre, com esperar que la resta del món em llegeixi el pensament (ni que tots llegissin el bloc!) i torturar-me quan no és així. O com torturar-me a seques. Com sempre. Això sí que em treu el son: com coi ho he de fer perquè tota aquesta mala llet no es condensi sempre en un joc de miralls entre mi i jo mateixa? Errors, defectes, tots pesen el doble, un cop per mi i un cop per ella, que sóc jo. Defectes grossos com aquest egotot, melicdelmón-isme. Com l'arrogància d'anar enumerant els meus defectes amb paraules boniques que els facin semblar menys defectes, en un bloc per a la gran xarxa i esperar que algú ho llegeixi per voluntat pròpia. Arg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada