Què vull ser de gran

És una cosa que tothom pregunta quan tens una certa edat. I jo sempre faig la brometa del "feliç, jo de gran vull ser feliç". És una resposta per fugir d'estudi. És una manera de dir que no sé què vull tenir d'aquí a dos minuts, i que per descomptat l'adjectiu "gran" aplicat a mi mateixa i a la meva edat és massa, massa tot. Que em fa una mica de por, també, pensar aquestes coses perquè, d'escollir, mai n'he sabut i, de voler, tampoc. La meva voluntat és sempre obsessiva i malsana, per exemple volent-ho sempre tot, sempre més i millor, o volent allò que, senzillament, no està al meu abast, per després torturar-me per haver fracassat en les meves empreses suïcides personals. O per haver-ho intentat. O per haver-ho aconseguit pagant-ne el preu inevitable. Per això ja no em ve d'aquí confessar que jo, de gran, vull ser vent per traslladar granet a granet les dunes del desert, i per fer esclatar crestes d'escuma blanca a la mar més plàcida i llisa. Vull fer-me gran i anar-me fent transparent i lleugera, i viure arran de terra, arran de núvols i d'aigua i arran de tot, vull ser l'impuls que arrenca matisos irisats als camps d'ordi del maig que despunta.