Parlar, a vegades, fa una mica com escriure, que sembla que tot el prisma de circumstàncies es torni pla. I dues dimensions són força més fàcils d'entendre que tres.
Sóc el fil elàstic que traça el brodat d'unes mitges impossibles. Sóc la fibra fràgil que si es trenca, tant se val per on, desfà tot el dibuix i es torna no res. Sóc la tensió de la teranyina, sotmesa a la presumpta immobilitat de tots els seus punts de suport. Seqüències de pocs segons de pel·lícula se succeeixen dins el meu cap. Algú assegut mirant una paret blanca mentre el telèfon sona i sona. La força d'uns músculs inútils en un ambient sense gravetat, nedant en un aire sense aire. La caiguda a càmera lenta del meu cos des d'un gratacels. Cap al dolor, amb placidesa. Sembla que no pugui ser. Sembla que no es pugui caure en picat amb placidesa, ni es pugui fondre's lentament amb aquesta violència. El tigre, és letal perquè està immòbil. Fins que deixa d'estar-ho. Jo sóc com el silenci d'aquest tigre, programat per ser la tensió i la força. Jo sóc com el silenci de sempre, violentat per tota la percussió del món.
Quan es desfà la metàfora, tothom sacseja el cap i em diu que no ho entén. I em complac en la rebequeria de parlar de mi i no d'"ella" o de "nosaltres" sense descobrir-me mai del tot. Prefereixo, doncs, deixar la metàfora on és, i seguir perseguint-me en cercles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada