Posar-te en paraules

Si pretenc posar-te en paraules, sempre trobo les lletres massa primes o massa negres, massa absolutes. Si pretenc posar-te en paraules em falta un mar ondulant de lavanda i roselles per dir la teva mirada, em falta una platja de brisa amb gust de sal per dir els teus cabells, em falta un bosc de llençols blancs estesos per dir la teva pell, em falta la vella olor de pa acabat de fer per dir les teves mans. I per dir la dolçor de les teves galtes en somriure em falta la delicadesa de totes les flors del món obrint-se per rebre una nova primavera.

Si et vull fer cabre en les meves paraules petites, m'ofego en gotes de pluja als ulls del meu record, i intueixo (encara que no me'n recordi exactament) la primera vegada que et vaig tenir als braços, tan petit que encara no eres ni la teva mirada, ni els teus cabells, ni la teva pell. Quan la dolçor de les teves galtes en somriure encara no existia, i les teves mans eren només un miratge de la força que tens ara. (I també recordo una conversa, encara més vella, en un cafè, quan vaig dir que t'esperava abans de saber que venies). Et miro, imponent, complex, i em meravello del curs de la vida. I també et miro i em reconec, veig els meus fantasmes en els teus i m'espanto. M'agradaria ser més subtil amb això, però aquest terror no té subtilesa possible, perquè si penso en tu lluitant i perdent les mateixes batalles que jo, se m'ensorra el món sencer. Recordo tantes vegades que, tan petit, has estat la raó de la meva alegria, i entenc que segurament és desproporcionat aquest dolor si et dic "què puc fer-hi?" i em dius que "res". Però tu tindràs tot el que hauria volgut que algú fes per mi; he vist abans aquesta mirada en el mirall, però jo seré la teva barca en el temporal. I sempre, escolta'm bé, sempre tindràs els meus braços, el meu cor, la meva sang. Sempre seré aquí perquè t'estimo d'una manera que cap metàfora pot posar en paraules.