Academismes

És curiós com un món fet, al cap i a la fi, de persones, pot oblidar-se tan sovint
que cada persona és un món. Com pot haver-hi persones que la societat sencera
(la societat, que és molt gran) deixi de banda? Què passa? Què no ens funciona?
Res, res no funciona, em dirien els pessimistes. La gent no aprofundeix a
conèixer els qui té al voltant, i tots acabem sent estranys. Tothom espera que
la gent sigui original, però amb uns estàndards clars, unes línies que no es
poden transgredir. Línies que, a vegades, no es poden escollir. I és llavors
quan es diu que un individu esdevé marginat.

Persones estranyes que es fan més estranyes. Diferències que es fan profundes,
llunyanies que s’allunyen. Sembla impossible, amb tothom tan connectat, però
les etiquetes continuen fent mal. Suposo que és així des que el món és món.
Persones normals, que sense creure ser cruels s’etiqueten les unes a les
altres, formant carrerons sense sortida de mala bava. Odi? Potser, però un odi
infantil, irracional. Por? Segurament, una por que surt de la diferència. Algú
amb uns orígens diferents, o amb una manera de ser o d’actuar diferent, o d’un
ambient diferent ens frena, no sabem per què, a acostar-nos els uns als altres.
I parlo des de la comoditat del plural, perquè un “jo” em faria massa mal. Jo
tampoc puc superar sempre aquestes barreres. Jo també sóc culpable. El món que
és la meva persona, allunyat del món d’altres persones, és una part més
d’aquest conjunt de la societat. Però pensar-hi, pensar en la solitud dels que
són condemnats a la solitud pel fet de ser diferents, és el primer pas per
donar un dia la mà, aquest gest tan senzill i tan difícil.