Açúcar baunilhado

A casa hi ha un pot, amb una etiqueta lila, on hi ha escrit això, "açúcar baunilhado", que vam comprar per fer no sé què de pastisseria quan érem a Portugal. És un pot que sempre m'ha intrigat perquè només acostar-hi el nas m'endinso en un remolí de dolçor que em ressegueix des del nas al centre del cervell. L'olor d'aquest "açúcar baunilhado" és, com podria dir-ho, és com l'accent aquest tan deliciós que tenen els portuguesos, que sembla que no vulguin que les paraules els surtin del tot de la boca, i que assaboreixen cada bri d'aire que serà un so articulat.

Però quan tasto un parell de cristalls d'aquest sucre tan exquisit a l'olfacte, el noto dolç, certament, però amb un regust amarg que el fa decebedor -evidentment, serveix només per donar gust a la rebosteria. I se'm fa el paral·lelisme inevitable, perquè la meva vida, quan me la miro amb prou perspectiva és bonica, és feliç. Però tastar-la és tota una altra cosa. És una gran decepció d'amargor continguda, de regusts equivocats que no sé com canviar i se'm fan insuportables. Com aquesta ràbia, com aquesta por, com aquest tenebrisme, com més ràbia. La xocolata és amarga de tan intensa, però l'açúcar baunilhado té una amargor diferent; es pot dir d'altres maneres, però decepció em sembla que és la més correcta.

Si pogués arreglar aquest mal gust del contacte directe amb la substància de l'olor irresistible, ho faria. Així, objectivament, l'açúcar baunilhado m'agrada molt, encara que no el pugui tastar. No el canviaria pel sucre de tota la vida, ni tan sols pel sucre morè, perquè l'olor que fa és excelsa, i la seva funció, que és endolcir, també està coberta. Senzillament, no es pot tastar directament perquè t'emportes una desagradable sorpresa. Però el gust, quan no es pot canviar, no es pot canviar. Què hi farem.